Where the city ends
Jordi Camell, piano i compositor
Columna Música, 2023
Després d’una quinzena de discs editats, el pianista i pedagog català Jordi Camell ens proposa un treball completament personal. Un projecte on podrem observar la seva doble faceta de compositor i intèrpret. Una característica habitual els segles XVIII i XIX i que de mica en mica va anar desapareixent a favor d’una aparent especialització cap a l’instrument.
Es tracta d’obres relativament breus –més de la meitat oscil·len al voltant dels tres minuts–, tot i que “A long story” –una petita suite– passa dels onze minuts.
El propi pianista incideix en les notes del disc que “no se sent compositor ni arquitecte d’estructures musicals, sinó un radiòleg que contempla les pròpies radiografies des d’una inward concentration”. Escrites al llarg de quaranta-cinc anys –del 1979 a aquest mateix any–, les obres traspuen una paleta sonora variada, una intenció comunicadora evident i una sensibilitat acurada. De ben segur que com a conseqüència del gran bagatge pianístic, aquest corpus és deutor d’un eclecticisme estilístic molt propi dels nostres dies. Des de “Camí de la sínia” amb què obre el disc observarem una calidesa, un lirisme i una expressivitat que ens aporten una llum i una certa imaginació sonora ben pròpies. Hi trobem harmonies properes a Mompou i Satie en la tranquil·la “Havanera per a la fi del món”, o fins i tot en “D”. Però també sap trobar moments més actius –“Trac” i “Equip 0”, gairebé més propers al món de les tocates pròpies del llenguatge de Prokófiev o Bartók– i on la insistència rítmica, l’ansietat i fins i tot l’efecte minimalista ens condueixen per camins ben diferents.
Jordi Camell troba una dicció i una lluminositat pròpies en “Seoroksan”. Però és en la contemplativa i nostàlgica “Pullman sulla neve” on el pianista i compositor ens sedueix amb el seu lirisme, candidesa i expressivitat, tot mostrant-se com un creador d’impressions. Suggerint més que dibuixant, cercant línies melòdiques que ens condueixen, però que ens endinsen en un univers poètic personal fruit d’un mon introvertit.
L’obertura de Camell a diferents estils i disciplines fa que trobem la seva música acompanyant i embolcallant el text de Miguel Hernández en El rayo que no cesa –que compta amb la inestimable veu de Mario Gas com a narrador– i en el seu apropament a la música electrònica al costat de Francesco Tristano en “Trac”, “Where the city ends” i “Remix trac”.
El disc va ser enregistrat als Hinterland Labstudios de París durant l’abril del 2021 i ha tingut Francesco Tristano com a productor executiu del treball.
El bon gust i l’extensa gamma de colors que ofereix Jordi Camell en la interpretació de la seva pròpia obra fan que reivindiquem aquest treball per ser escoltat i degustat amb tranquil·litat en la intimitat. En definitiva, una opció ideal per conèixer l’obra pianística i el món interior d’un dels pianistes i pedagogs catalans actuals, en versions imbuïdes de bella tímbrica, lirisme i expressivitat.
Imatge destacada: (c) Marta Vaqué.
