TEMPORADA OCNE. Sara Wegener, Wiebke Lehmkuhl, Maximilian Schmitt, Ashley Riches. Orquesta y Coro Nacionales de España. David Afkham, director. L. van Beethoven: Missa solemnis, en Re major, op. 123. AUDITORIO NACIONAL (MADRID). 22 DE JUNY DE 2024.
En el context de l’habitual programació d’obres simfonicocorals per cloure temporada –fa poques setmanes parlàvem del Requiem de Verdi ofert per l’OBC–, l’Orquesta y Coro Nacionales de España (OCNE) n’escollien enguany una de les exigents, tant per recursos com, sobretot, per prestacions: la Missa solemnis de Beethoven.
Sempre és temptador assistir amb mirada múrria a la prova d’esforç que suposa aquesta partitura: les costures, si hi són, s’hi troben de seguida. En aquest cas, partíem de les característiques intrínseques de les formacions: si bé evidentment aptes i posseïdores de l’obra en el repertori previ, res no és garantia d’èxit davant les dificultats que imposa Beethoven en aquesta Missa.
Davant d’una entrada nombrosa –alguna autoritat inclosa– i després d’un “Kyrie” anodí però suficient per escalfar instruments, els primers embats del “Gloria” van evidenciar el principal defecte que es va estendre a la resta de la interpretació: la pal·lidesa tímbrica del cor, probablement fruit de l’envelliment de les veus. El so mat i descarnat, sobretot de la corda de sopranos i no tant en les altres, que pateixen igualment la inclemència de les tessitures, va quedar instal·lat i va acompanyar la resta de moviments de l’obra.
L’altre gran “però” es va produir en el quartet solista, amb un Maximilian Schmitt pràcticament inaudible fins a la seva intervenció en solitari a l’inici de l’“Agnus Dei”. Els seus companys, en canvi, van mostrar una qualitat superior, amb moments de lluïment per a cadascun dels tres al llarg de la vetllada. Cal incloure aquí una menció excepcional per a Valerie Steenken, bravíssima concertino que va destacar en el memorable fragment que li reserva el “Benedictus”.
En definitiva, el gran triomfador del concert va ser David Akfham, brillant director titular de l’entitat, en conduir amb encert una obra gran –de fet, desproporcionada– i difícil de dominar en molts sentits. Amb astúcia i coratge, i gràcies a moments de descans generosos entre els moviments, va aconseguir no tan sols dur a bon port el transatlàntic, sinó ser llargament aplaudit i reconegut pel públic.
No hauria calgut, probablement, subtitular i traduir el text d’una missa que posa música a l’ordinari catòlic, tot i algunes llicències del compositor que són més perceptibles en les notes que en les paraules. Abans de marxar de vacances, l’Orquesta y Coro Nacionales de España porten la Solemnis, aquesta mateixa setmana, al Festival de Granada.
