PALAU ÒPERA. Il Pomo d’Oro. Franco Fagioli, contratenor. Melissa Petit, soprano. Sarah Guilford, soprano. Luciana Mancini, mezzosoprano. Nicholas Phan, tenor. Alex Rosen, baix. George Petrou, director. Ariodante de G. F. Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE NOVEMBRE DE 2022.
En el context d’una gira europea que acabarà al Théâtre des Champs Élysées de París el proper dia 7, va passar pel Palau el conjunt Il Pomo d’Oro dirigit pel seu titular, George Petrou, per inaugurar el cicle Palau Òpera oferint, en versió de concert, l’òpera Ariodante de Händel.
L’obra, que obté la seva peripècia argumental –prima com orella de gat– d’un passatge de l’Orlando furioso de Ludovico Ariosto, vocalment és un castell de focs espectacular, un enfilall de cants narcisistes. A Ariodante, la veu està enamorada d’escoltar-se a ella mateixa, fascinada per la seva pròpia bellesa, es desfà en mil arabescs i filigranes; el text, a còpia de repeticions, perd finalment qualsevol mena de sentit i és només el suport d’un cant que finalment esdevé gairebé abstracte. Des d’un punt de vista estrictament vocal, Ariodante és una orgia.
Per interpretar aquest títol cabdal de la producció händeliana, cal un grup de solistes de primeríssim nivell que puguin superar les exigències vocals desorbitades de la partitura.
En el paper principal, es va comptar amb la participació de Franco Fagioli, un dels millors contratenors del món en aquest moment. El cantant, nascut fa quaranta-un anys a l’Argentina, va fer honor a les altíssimes expectatives que havia despertat i va oferir una actuació veritablement pirotècnica a partir d’una veu perfectament controlada i sorprenentment homogènia de color i de timbre en tota l’extensió del seu amplíssim registre. Fagioli, a diferència de tots els altres intèrprets, només era a l’escenari quan li tocava cantar, quan acabava, desapareixia; els altres s’hi quedaven. Si ho feia per algun motiu justificat, no hi ha res a dir; si ho feia per divisme, per deixar clar qui era l’estrella, llavors el seu comportament va ser molt lleig. Concedim-li el benefici del dubte.
Tot i que el paper més brillant i espectacular correspon a Ariodante, el protagonista que dona títol a l’obra, la resta de personatges també s’han d’enfrontar a partitures de molt alta exigència. En aquest sentit, la vetllada va resultar rodona perquè tots van complir a un nivell molt alt. Les sopranos Melissa Petit i Sarah Guilford, en els papers de Ginevra i Dalinda, respectivament, van excel·lir i també ho va fer la mezzosoprano Luciana Mancini en el paper de Polinesso, el malvat de la història. El baix Alex Rosen va estar solemne en el paper d’un suposat rei d’Escòcia del qual no se sap mai el nom i el tenor Nicholas Phan va passar amb menys brillantor però amb suficiència pel paper de Lurcanio.
Cal destacar que, per damunt de tota la parafernàlia vocal, si la sessió va funcionar va ser gràcies a la feina excel·lent de George Petrou, que va exercir una direcció incisiva, intensa, mantenint uns tempi vius i frasejant amb gust i pertinença. El grup Il Pomo d’Oro, amb un so robust, enèrgic i a la vegada matisat, va sorprendre per la seva molt alta qualitat.
