L’opulència de Chailly i la delicadesa de Lang Lang sedueixen Lucerna

LUCERNE FESTIVAL ORCHESTRA. Orquestra del Festival de Lucerna. Lang Lang, piano. Dir.: Riccardo Chailly. Obres d’Stravinsky i Mozart. LUCERNA. 17 D’AGOST DE 2018.

Per al programa d’obertura, Riccardo Chailly, que també celebra el trentè aniversari de la seva primera aparició al Festival, va escollir la música d’Stravinsky com a àncora, i continua així la seva exploració del compositor rus amb l’orquestra del Festival. En aquest concert trobàrem dues obres de gran contrast: el cambrístic concert en Mi bemoll major Dumbarton oaks (1937-38) i l’opulent i grandiós ballet L’ocell de foc (1910).

Si amb la composició per al conegut ballet –enorme i intens– Stravinsky va aconseguir un gran avenç en la seva consolidació internacional, aquesta obra contrasta amb la seva evolució cap al terreny més cambrístic i, sobretot, quant a estructura compositiva en els seus anys neoclàssics. D’aquí ve també que l’elecció del programa, incloent-hi El Concert en majúscules per a piano i orquestra de Mozart –el núm. 24–, tingués un sentit de relat musical congruent.

Riccardo Chailly ja ha deixat enrere l’ombra del seu predecessor –Claudio Abbado– per esdevenir el mestre i director artístic d’un dels festivals de referència mundial. En el Concert en Mi bemoll major va cuidar la sonoritat cambrística jugant amb la riquesa rítmica i els accents tan característics de l’obra. Va resoldre brillantment el ziga-zaga de les dissonàncies. Després de tres concerts d’obertura del Festival, Chailly mostrà la seva batuta de manera ferma i segura. I començar amb una obra tan nua com Dumbarton Oaks no és senzill, com tampoc no ho va ser arrencar l’entusiasme del públic. Però, és clar, això només va ser l’escalfament.

El Concert en Do menor, núm. 24 de Mozart, el segon i darrer que el compositor de Salzburg va compondre en tonalitat menor, va tancar la primera part de manera musicalment continguda però igualment brillant. Considerat el més complex i ric de tots els Concerts, té l’estructura clàssica de sonata en tres moviments. Curiosament, el segon moviment, el “Larghetto”, està compost per al seu relatiu major, Mi bemoll. Mozart va voler dotar la composició d’una riquesa instrumental sense precedents, en incorporar el diàleg entre els diferents instruments de vent, especialment l’oboè, el clarinet i la flauta travessera. El tot terreny Lang Lang va voler tornar als escenaris europeus després d’una obligada pausa, a causa d’una tendinitis, amb una peça molt important i en un dels escenaris de referència més importants del món. I ho va fer amb l’excel·lència com a marca de la casa. Si bé Chailly va pecar de certa tibantor i excés en l’exposició, l’entrada del músic xinès va ser de superba delicadesa. Amb Lang Lang, posseïdor d’un control tècnic d’una facilitat aclaparadora, tot sonava al seu lloc –amb aquelles terribles escales, trinats, arpegis–, sense cap exageració i un control del so fora de sèrie. Potser va mancar certa comunicació amb Chailly al primer moviment, que va culminar amb una impressionant cadència del propi músic. Al segon moviment la comunicació entre podi i piano va tornar i amb molta força, tot oferint moments de grandiosa musicalitat i de so exquisit. El tercer moviment, el de les variacions, Mozart torna a la tonalitat menor, conclusiva, on orquestra i piano van oferir un dels millors moments de tota la vetllada.

La segona part del concert va agafar amb força la temàtica del Festival, la infantesa i els contes de fades, que es trobaria en els concerts següents, amb el grandiloqüent ballet L’ocell de foc. Stravinsky i els seus col·laboradors van transformar un conte de fades de tradició russa en el gran èxit de la segona temporada de Les Ballets Russes, la companyia itinerant fundada per Diaghilev. El director de la companyia va donar accés a Stravinsky a un gran conjunt orquestral, i li permeté aprofitar al màxim l’acolorida orquestració que havia après com a estudiant de Nikolai Rimski-Kórsakov. Stravinsky utilitza el dualisme cromàtic davant dels sons diatònics per evocar la dimensió sobrenatural. D’aquesta manera escoltem unes escales cromàtiques esgarrifadores que baixen des de les cordes, amb què Stravinsky evoca l’escena del jardí màgic de Kastxei a la “Introducció”. Tot plegat és un contrast entre sonoritats sinuoses i exòtiques amb ritmes brutals i molt marcats, com la famosa “Dansa infernal” –que per cert, Chailly, va haver de bisar.

La direcció del mestre milanès és d’una riquesa cromàtica brillant, que impregna les escenes i l’excitació general. Tanmateix, aquest ballet es manté unit i lligat per un delicat fil d’or. La lluita i la mort es dissolen en l’estètica de la dansa. I és que la més gran opulència és també trobar el contrast d’allò més delicat i Chailly, d’això, n’és l’actual mestre.

Imatge destacada: © Priska Ketterer-LUCERNE FESTIVAL