La Barcelona universal de Joaquim Cabot
Jordi Cabré
Planeta, 2022
Un dels fundadors de la nostra Revista va ser Joaquim Cabot, president de l’Orfeó Català el 1904, any en què van néixer aquestes pàgines. Va viure entre el 1861 i el 1951 i la seva dedicació professional com a orfebre, però sobretot la seva dimensió humanista i activista de diverses causes en fan un retrat prototípic de la burgesia catalana de la seva època.
Ara Jordi Cabré retrata aquells anys a través de la biografia d’aquest personatge en un llibre que, tal com reflecteix el seu títol –La Barcelona universal de Joaquim Cabot–, comença situant-lo en el seu context històric per mirar d’entendre’n les inquietuds i les motivacions.
Així, la seva assistència a les dues cèlebres exposicions que la capital catalana va organitzar els anys 1888 i 1929 –les dues inaugurades pel mateix rei Alfons XIII que, com Cabré fa notar, el 1888 era un nen de només dos anys–, esdevé clau per conèixer els estàndards i avenços tècnics de cada moment. Viatger infatigable, Cabot acudeix també a altres mostres –com la de París, el 1889– i visita nombrosos països europeus i del Pròxim Orient, des d’on explica als de casa tot allò que veu i el sorprèn en l’extensa correspondència conservada i consultada per l’autor del llibre.
L’Orfeó Català adquireix protagonisme creixent en la biografia de Cabot i, per bé que hi entra en contacte una dècada després de la fundació, hi queda connectat tota la vida mitjançant dues presidències que sumen més de trenta anys –amb una breu interrupció– i que inclou alguns dels moments més destacats de l’entitat: la construcció del Palau de la Música, les tensions polítiques dins del catalanisme i altres situacions ja explicades en altres ocasions, com el tancament per part de Primo de Rivera o el controvertit viatge a Roma.
L’autor, a qui agrada definir Cabot de “constructor”, accelera els últims anys del relat en els quals, lògicament, decebut pel rumb dels esdeveniments, el protagonista del llibre es retira i fins i tot s’acomiada de la vida pública molt abans de la seva mort als noranta anys.
Escrit en un estil planer, que recorre puntualment a diverses anècdotes sense defugir el rigor, el llibre adquireix –com no podia ser d’una altra manera– una aparença d’autèntica joia gràcies a una edició acurada, amb il·lustracions generoses –algunes d’inèdites– i tapes dures que fan honor al retrat d’un home de vida apassionant i apassionada.
