GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Rèquiem de la llum. A. Pärt: Pari intervallo. G. Fauré: Requiem en Re menor, op. 48. Maria Pujades, soprano. Ferran Albrich, baríton. Juan de la Rubia, orgue. Orfeó Català. Riikka Laakso, dramatúrgia. Raimon Rius, disseny d’il·luminació. Marina Mascarell, direcció escènica. Simon Halsey, direcció musical. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 16 DE JULIOL DE 2023.
Hi havia certs paral·lelismes evidents entre l’últim concert d’aquesta temporada de l’Orfeó Català i el de l’anterior (http://www.revistamusical.cat/critica/els-cors-de-lorfeo-catala-ballen-mozart-i-pergolesi-al-palau-de-la-musica/): tots dos s’emmarcaven en produccions del Grec, tots dos partien de la partitura d’una missa de difunts i tots dos incorporaven a la música una important dimensió escènica que transformava el concert en espectacle.
Les semblances podrien estendre’s encara a la sala subterrània del Recinte Modernista de Sant Pau que tant recorda el Palau de la Música en aquest any de centenari de Domènech i Montaner, però més enllà d’això, s’acabaven aquí, perquè la proposta d’enguany, dirigida escènicament per Marina Mascarell, tenia poc a veure amb la de l’any passat, de Pere Faura.
El format inèdit, amb el públic dempeus o bé –majoritàriament– assegut al terra i els cantaires inicialment mimetitzats entre els espectadors, assegurava ja d’entrada l’experiència immersiva amb què s’anunciava l’espectacle. En la penombra i després de preparar el terreny amb l’obra Pari intervallo d’Arvo Pärt a manera de preludi, van irrompre les notes del Requiem de Fauré, obra de repertori de molts cors i, per descomptat, de l’Orfeó Català, que va permetre als cantaires prescindir de la partitura per reproduir atentament els moviments ideats per Riikka Laakso i Marina Mascarell.
Amb l’objectiu –obsessió gairebé– de trencar la frontalitat entre artistes i espectadors que es reprodueix a gairebé totes les sales de concerts del món, les coreògrafes van distribuir els cantaires en diverses posicions o quadres, de gran bellesa plàstica, amb les transicions corresponents, i els van equipar de boles lluminoses que canviaven de color i d’intensitat i produïen efectes clarament inspiradors.
També el director Simon Halsey es va anar desplaçant per la sala i dirigint des de diverses ubicacions per mirar de fer-se visible, entre el bosc de columnes, a tots els cantaires. Aquells que no el podien veure directament, s’orientaven a través dels seus companys o bé prenien com a referència l’organista Juan de la Rubia, que va acompanyar l’obra des d’una posició lateral.
Si bé tot aquest joc no permetia grans filigranes ni matisos dinàmics, les veus van cantar amb seguretat i van quadrar moments delicats, com els inicis i acabaments de les frases musicals. Els solistes Ferran Albrich i Maria Pujades van contribuir amb grans prestacions vocals, i respectant també el caràcter embolcallador de la proposta escènica, a l’èxit d’un espectacle que va atreure i emocionar tot tipus de públics, però especialment aquells que no estan acostumats que els cantin a quatre veus i a cau d’orella.
Imatge destacada: (c) Alice Brazzit-Grec Festival de Barcelona.
