CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orfeó Català. Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA). Juan Sancho (Evangelista). Elias Benito (Jesús). Marta Mathéu, soprano. Marta Infante, mezzosoprano. Francisco Fernández-Rueda, tenor. Joan Martín-Royo, baríton. Jordi Reguant, orgue, continu. Sylvie Reverdy, violoncel. Director: Josep Vila i Casañas. J. S. Bach: Passió segons sant Joan. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2013.
Per Lluís Trullén
Escoltar la Passió segons sant Joan de Bach sempre suposa un esdeveniment i el públic no va perdre l’ocasió per omplir el Palau i escoltar l’Orfeó Català interpretant aquesta obra paradigmàtica de la història de la música. La versió dirigida per Josep Vila i Casañas va tenir punts d’interès notoris i moments en què la sensibilitat i l’aprofundiment de la interpretació van manifestar la transcendència d’una obra que ultrapassa el fet musical. L’Orfeó va estar esplèndid, majestuós, delicat en els corals, brillantíssim en els moments de màxima eclosió i poètic en cors com el celebèrrim “Ruth wohl, ihr heiligen Gebeine”. Certament, les seves intervencions van evidenciar la gran categoria coral, prou coneguda pels melòmans. L’Orquestra d’Andorra va mostrar un nivell esplèndid, tant col·lectivament com individual, amb uns acompanyaments en les àries per part d’oboès, violoncels, viola de gamba i flautes, certament esplèndids. En determinats moments de més sonoritat, el cor sobreposava la seva magnitud a la sonoritat orquestral.
En l’apartat de solistes va sobresortir el treball esplèndid de Juan Sancho, Evangelista; delicat en els recitatius, amb una lectura aprofundida del text, amb claredat de dicció i amb un timbre i color de veu idonis per abordar cadascuna de les intervencions. Idènticament, van sobresortir en les àries les veus de Marta Infante i de Marta Mathéu, ambdues summament expressives i delicades en les seves aparicions. Les veus d’Elias Benito (Jesús) i Joan Martín-Royo, esplèndid en les seves àries, van destacar a nivell individual. Francisco Fernández-Rueda va resoldre amb correcció les seves aparicions. La versió, enfocada més cap a un caire interpretatiu apartat d’aspectes historicistes, més enfocada a la manera romàntica, va tenir moments de bellíssima introspecció. Josep Vila i Casañas va mantenir la tensió del text i de la música, la força de la seva magnitud i va saber crear aquella espiritualitat i sentiment que ha de planar en les grans versions de la Passió. Una interpretació que va tenir moments de gran aprofundiment i que a nivell musical va obtenir els millors resultats en la segona part, en la qual es va produir una major cohesió entre solistes, cor i orquestra. Un gran treball interpretatiu que va permetre poder tornar a fruir d’una de les obres paradigmàtiques de la història de la música.
