RESIDÈNCIES MUSICALS. Josep-Ramon Olivé, baríton. Vespres d’Arnadí. Obres de J. S. Bach, Monteverdi i Händel. AUDITORI DE LA PEDRERA. 15 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Segon concert del tercer cicle de les Residències Musicals que programa la Fundació Catalunya La Pedrera a l’auditori renovat situat a l’edifici modernista del passeig de Gràcia concebut per Gaudí. Era el torn de presentació del baríton català Josep-Ramon Olivé, del qual, tot i els seus molt jovenívols vint-i-set anys, ja fa uns quants que en sentim parlar en els circuits musicals de Catalunya. La progressió d’Olivé resulta exemplar per la seva evolució musical i la progressiva maduresa vocal que s’observa en una veu que encara pot créixer i mostrar la seva plena exuberància d’acord amb la maduració física pròpia de l’edat. Però també ho és per la presència constant que aquest cantant està tenint en les programacions musicals de Catalunya, la qual cosa permet valorar-ne l’evolució periòdicament, com també afavorir la seva formació i progressiva professionalització.
Dels tres concerts programats en aquest feliç cicle ideat per la Fundació Catalunya La Pedrera, el primer corresponent al baríton barceloní estava dedicat a la música antiga. Un programa encertat que combinava àries d’òpera i oratori i que va comptar amb el conjunt instrumental Vespres d’Arnadí, liderat per Dani Espasa al clavecí.
El concert va començar amb dues cantates de Johann Sebastian Bach, la primera de les quals, Amore traditore, BWV 203 –composta a Weimar en el període que el compositor passà entre el 1718 i el 1723 a la ciutat alemanya–, inusualment escrita sobre text italià (aquesta és una de les dues úniques de Bach). El llenguatge bachià té les seves dificultats i això es va fer palès en la interpretació, tant del baríton com del conjunt instrumental, que malgrat defensar amb correcció les cantates, van palesar alguns desajustos sobretot en la posada en conjunt d’acompanyament i línia melòdica. Der Friede sei mit dir, BWV 158 ens mostrà un Josep-Ramon Olivé més sòlid i ben acompanyat pel clavicèmbal de Dani Espasa. En canvi, la violinista Farran Sylvan James va mostrar més dubtes en la seva part d’aquesta cantata, fet que revertia en moments de desequilibri que generaven una certa inquietud en l’audició. És molt probable que la frenètica activitat musical del grup, que aquella mateixa setmana havia abordat amb molt bons resultats la maratoniana tasca d’oferir en concert l’Oratori de Nadal del mateix autor, passés factura als músics, reflectida en un dèficit de preparació i un excés de cansament acumulat.
Malgrat això, el concert tingué una progressió ascendent que eclosionà en una inoblidable interpretació d’àries i fragments escollits de l’òpera L’Orfeo de Monteverdi, que el baríton Josep-Ramon Olivé va brodar, ja des del delicat “Rosa del ciel” fins al dramàtic i profund “Tu se’ morta”, que ens féu imaginar com d’ideal serà ben aviat aquest cantant per a aquest rol, així mateix ideal per a una veu i una presència com la del jove cantant. Aquí el conjunt Vespres d’Arnadí agombolà amb exquisidesa el cantant, cosa que ens fa somniar en L’Orfeo de segell català, integrat en gran part per la gran fornada de cantants i músics formats a l’ESMUC, amb un departament en música antiga excel·lent.
El concert continuà amb la Triosonata en La major, op. 5 núm. 1 de Händel, que serví de preludi a les dues àries escollides pel baríton guanyador del primer premi de la Händel Singing Competition aquest mateix 2015: “Veggio da questi amori… Amor da guerra e pace” de Tamerlano i “In tal modi si premia… Dal fulgor di questa spada” de Giulio Cesare, en què Olivé donà mostres suficients dels mèrits acreditats en la competició, però que sobretot permeté gaudir amb plenitud dels seus mitjans vocals, fulgurants en el registre agut i plens en el registre central, que permeteren confirmar els passos de gegant que el cantant està realitzant en la seva formació londinenca i que fan esperar amb candeletes les seves properes actuacions en aquest cicle, el 20 de març, en un recital de lied acompanyat per Jordi Armengol al piano, amb obres d’Strauss, Schubert, Ravel, Mompou i Morera, i el 17 d’abril en duo amb mezzosoprano (Bethan Langford) i piano (Ben-San Lau) en obres de Mozart, Donizetti, Rossini, Britten, Liszt i Thomas.
