Cavalli
L’Ormindo
Les Paladins. Dir.: Jérôme Correas
Panclassics, 2015
L’Ormindo és el tercer melodrama nascut de la col·laboració entre el llibretista Giovanni Faustini i Francesco Cavalli; va ser estrenat l’any 1644 al Teatro de San Cassiano, el primer teatre públic de Venècia, inaugurat set anys abans. Ambientat en el que podia suposar l’exotisme orientalitzant de la ciutat marroquina de Fes en un moment indefinit, la dramatúrgia gira entorn de dues parelles (Erisbe-Ormindo i Sicle-Aminda), i presenta una trama amb enganys, peripècies i fins i tot una mort fictícia, elements que atorguen cops de teatre molt propis de l’època. Recitatius dramàtics, àries amb ostinato que converteixen la veu en principal motor dramàtic de l’acció i una acurada instrumentació que en la direcció de Jérôme Correas al capdavant de Les Paladins agafa uns colors plens de refinaments, configuren una òpera característica del barroc venecià de mitjan segle XVII.
Aquesta òpera segueix els postulats de la creació del gènere sorgit dels estudis realitzats per la Camerata Fiorentina a l’inici del segle XVII, que atorgaven a la claredat del text tot el protagonisme, malgrat que la influència de Monteverdi en el tractament orquestral i vocal hi resulta evident. Òpera exigent en l’apartat vocal, especialment en el de veus femenines, en què tant Sandrine Piau, Stéphanie Révidat o Magali Léger es mostren a un gran nivell. Uns excepcionals contratenors, de la categoria de Martin Oro i molt especialment de Dominique Visse, i el bon treball dels tenors Jean-François Lombard i Howard Cook destaquen en l’equip vocal. És una gravació del tot recomanable d’aquesta “opera in un prologo e tre atti” que va ser recuperada i reestrenada per Raymond Leppard l’any 1967 al Festival de Glyndebourne i que des d’aleshores s’ha mantingut en el repertori, encara que de manera esporàdica. Lluís Trullén
