PALAU 100 BACH. Orquestra Barroca Casa da Música. Dir.: Andreas Staier. Obres de Telemann i J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE JUNY DE 2015.
Per Lluís Trullén
El debut al Palau del conjunt portuguès Orquestra Barroca Casa da Música sota la direcció del clavicembalista Andreas Staier va esdevenir tot un èxit interpretatiu amb un programa dedicat a la música de Bach i Händel, que posava punt final al cicle Palau 100 Bach.
Fundat l’any 2009, aquest conjunt ha revitalitzat les interpretacions amb criteris històrics a Portugal, però la seva projecció s’ha difós per tot Europa amb concerts dirigits per Christophers, Biondi, Parrot o, en el cas de dilluns passat, per Andreas Staier. La música d’autors del barroc portuguès com Seixas o Avondano formen part del seu repertori, compartit amb la recreació dels grans títols de Bach, Vivaldi, Händel o Telemann.
Amb direcció des del clavecí d’una figura paradigmàtica de la interpretació com és Andreas Staier i davant d’un Palau que presentava una molt bona entrada, aquest conjunt integrat per disset instrumentistes va oferir un programa d’obres de Telemann i J. S. Bach vinculades respectivament als estils francès i italià, però amb el segell distintiu dels dos músics germànics.
La sonoritat de l’Orquestra Barroca Casa da Música és àmplia, amb un gust per l’accentuació de les dinàmiques, pels contrastos evidents, pel virtuosisme exposat en la rapidesa dels temps, però amb un refinament i una claredat sonora d’una qualitat innegables. Ja en la Suite en Mi menor per a cordes, traverso, flauta de bec i baix continu de la Tafelmusik de Händel, es va evidenciar el gust per la projecció de la sonoritat, contrastos, virtuosisme i refinament en el decurs dels moviments, com la “Rejouissance”, la “Loure” o la rítmica “Gigue” oferta a un tempo semblant al de la mítica interpretació de Musica Antiqua Köln sota direcció de Reinhard Goebel. Gran treball de les flautes solistes Marta Gonçalves (traverso) i Pedro Castro (flauta de bec), amb un Staier dominant la totalitat dels aspectes expressius i interpretatius des del clave. Els aires francesos d’aquesta celebèrrima música de Händel van donar pas al deliciós Concert en La major per a clave, cordes i baix continu, BWV 1055, en una interpretació vigorosa, oberta, potenciant-ne la vessant rítmica i exposant un discurs ple de clarobscurs.
Telemann va fundar el Collegium Musicum l’any 1702 i Bach el va dirigir a partir del 1729, tot oferint concerts públics cada divendres a la seva seu del Cafè Zimmermann. La música concertant escrita per a aquests concerts va donar obres com el Triple concert en La menor per a clavicèmbal, traverso, violí i cordes, BWV 1044, una obra estilísticament vinculada als Concerts de Brandenburg i dotat d’una àmplia gamma de colors i contrastos. La dolçor del seu “Adagio”, el punyent ritme marcat en el darrer moviment, han de tenir com a correspondència una plena concordança entre els instrumentistes. Staier i l’Orquestra vigilaven en tot moment l’equilibri de sonoritats –mai un instrument no quedava relegat a un segon terme pels diferents timbres– i els diàlegs es produïen seguint una naturalitat expressiva que manifestava aquells aires italians d’una música que flueix amb l’inconfusible segell de Bach.
Com a cloenda del programa, el Concert en Mi menor per a traverso, flauta de bec, cordes i baix continu de Telemann, en què l’Orquestra i Staier es van trobar molt a gust, tant en el deliciós “Largo” (amb les melodies en paral·lel de les dues flautes sobre el pizzicato de les cordes) com en el rítmic i punyent “Presto” que clou el concert. Un concert brillant, amb un Staier en el seu millor nivell interpretatiu i amb una Orquestra Barroca Casa da Música que va meravellar per la seva riquesa de colors i claredat en els matisos.
