ORQUESTRA SIMFÒNICA SOLIDÀRIA DE BARCELONA. Isabel Pérez Dobarro, piano. Dir.: Clàudia Dubé Oranías. Obres d’Amy Beach, Teresa Catalán, Clara Gil Abascal i Clara Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE GENER DE 2020.
Mesos més tard de la presentació oficial prevista, ateses les circumstàncies polítiques i d’agitació social de la tardor del 2019 a Catalunya, l’Orquestra Simfònica Solidària de Barcelona va oferir el primer concert. Ho va fer en un Palau de la Música mig ple i en homenatge al bicentenari del naixement de Clara Wieck, esposa de Robert Schumann i una de les escasses compositores que, sense regularitat en les programacions, compta amb un ventall d’obres en enregistraments. Al seu costat, Von Bingen, Strozzi, Jacquet de la Guerre, Fanny Mendelssohn, Farrenc, Clark, Pejacevick, entre d’altres nascudes abans del 1900, gaudeixen d’una discografia nodrida.
Es tracta d’una orquestra formada per músics de diverses edats –algun adolescent inclòs–, procedents del Conservatori Superior de Música del Liceu i l’Orquestra de Mataró, majoritàriament joves i el seixanta per cent dels quals són dones, especialment a la secció de corda. Als vents, més homes. Té la voluntat de vindicar el paper de la dona en la música simfònica a través d’actes solidaris impulsats per l’Associació Cultural Crearte i la Fundació Arsis, avesades a la difusió de la música en famílies i sectors de població amb risc d’exclusió social. No obstant això, es van enyorar uns programes de mà que, tot i senzills i econòmics, incorporessin algun comentari estrictament musical i històric sobre les obres. Tampoc l’entusiasta i emfàtica presentació de la periodista Elisabet Carnicé va esvair aquest dèficit recurrent en nombroses iniciatives semblants i en edicions bibliogràfiques divulgatives a l’entorn d’aquest repertori.
El programa també va destacar per fites significatives que deixen en evidència el caràcter endogàmic dels cicles musicals a Espanya, i particularment a Barcelona. I és que s’hi estrenava la Simfonia Gaèlica de la nord-americana Amy Beach (1867-1944) a l’Estat espanyol. Una pàgina, per cert, imaginativa, ambiciosa i tant hereva de Dvořák com de la nova escola alemanya amb seu a Leipzig i la línia postwagneriana. Gràcies a un innegable alt nivell tècnic dels músics, la directora Claudia Dubé va plasmar-la posant èmfasi en l’avenç constant de l’obra a través d’una estructura sonora vigorosa, que requereix molta energia i amb considerable idiomatisme, tant en les estilitzades citacions de danses de regust popular com en els nombrosos episodis lírics. Cal destacar-ne la gracilitat i l’atmosfera pastoral aconseguides del segon moviment, “Alla siciliana”, i les intervencions de la concertino i el clarinet baix al moviment lent. En la poc freqüent disposició dels instruments de vent-fusta en una mateixa filera, a grans trets, només va faltar transparència i equilibri en uns tutti tumultuosos en una lectura voluntariosa, treballada i enèrgica.
Sota traces més depurades i de resultats més minimalistes, Rondó para un mayorazgo per a flauta solista de la navarresa Teresa Catalán (1951) es presentava com una obra musculosa, ben proporcionada i exigent en les textures, atesos els divisi de la corda i els passatges homorítmics. Contrastava en l’estètica i la tècnica amb Fràgil de Clara Gil Abascal –present a la sala en ocasió de l’estrena de l’obra– que va brindar Isabel Pérez Dobarro amb un pianisme elegant, un punt aristocràtic, sense exhibicionisme i d’un toc sensible amarat de finesa i llibertat. Unes qualitats reafirmades en el segon moviment del Concert per a piano i orquestra, op. 7 de Clara Schumann, en què s’escoltaven inflexions, retencions de tempo en un discurs general de l’obra bastit amb idees, fluïdesa i cantabilitat. Particularment bonic va ser el solo de violoncel de Carlos Sánchez Muñoz que arrodonia un concert excessiu en la durada i que, esperem-ho, no quedi en l’anècdota.
