SIMFÒNICS AL PALAU. Mariona Camats, violoncel. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. W. A. Mozart: obertura de Les noces de Fígaro. J. Haydn: Concert per a violoncel núm. 1, en Do major. F. Cruixent: La victòria de la dona lluna. L. van Beethoven: Simfonia núm. 8, en Fa major, op. 93. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE SETEMBRE DE 2021.
Els al·licients que confluïen en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès van apropar al Palau un públic que, any rere any, es mostra fidel a aquest cicle simfònic que sempre aposta per uns programes d’un atractiu musical inqüestionable.
Un concert en què van brillar amb llum pròpia Mariona Camats, solista convidada per al Concert per a violoncel de Haydn, el compositor barceloní Ferran Cruixent –de qui es va interpretar, després de l’estrena la nit anterior a La Faràndula de Sabadell, La victòria de la dona lluna, obra encàrrec del Palau de la Música Catalana amb poemes de Jaume C. Pons Alorda i que va comptar amb la presència d’un inspiradíssim Cor de Noies de l’Orfeó Català– i, com és natural, la pròpia OSV, que sota la batuta d’Andrés Salado va obrir i cloure el concert amb dues pàgines tan efusives com són l’obertura de Les noces de Fígaro de Mozart i la Simfonia núm. 8, en Fa major de L. van Beethoven.
Concert que va tenir nombrosos punts àlgids i que, després d’una interpretació brillant i estimulant de l’obertura mozartiana, tornava a oferir-nos l’oportunitat d’escoltar al Palau una de les solistes instrumentals de més projecció del nostre país com és Mariona Camats. Aquesta violoncel·lista, nascuda el 1997 i formada entre d’altres amb Lluís Claret, ha estat premiada en una llarga llista de concursos, entre els quals el Premi de la Crítica d’El Primer Palau en l’edició del 2020. El seu talent ja ha estat reconegut també en nombrosos escenaris internacionals (França, Alemanya, Àustria, Suïssa, la Xina…). El seu plantejament de l’obra de Haydn, ben secundada per una OSV ajustada en el volum i que li atorgava tota l’atmosfera clàssica que brolla d’aquest Concert sublim, va incidir en la lluminositat radiant del seu relat, dotat alhora d’una delicadesa expressiva que mai creuava els marges que alteressin la proporció perfecta de cànons clàssics del Concert. Declamava amb elegància la nostàlgia que brolla en l’“Adagio” i omplia de lluminositat amb un virtuosisme mai desbocat i d’execució majestuosa la música d’un “Allegro molto” final interpretat amb una eloqüència que denotava la qualitat d’una solista amb un present i futur del tot prometedor.
L’estrena de La victòria de la dona lluna va venir precedida per la declamació del propi Jaume C. Pons i Alorda –poeta convidat enguany a la temporada del Palau de la Música Catalana– dels versos que acompanyen aquest poema en què paraules i expressions referents a la dona, la lluna, la llum, el triomf, la llunyania, l’amor, la victòria… són font estimulant suficient per a una música que va captivar molt especialment tant en la vessant a moments èpica, com en aquells moments en què es mou en la subtilesa més expressiva. Amb un tractament esplèndid de les veus femenines –que sempre van recrear una atmosfera màgica de ressons impressionistes–, l’obra transmet una sensibilitat indubtable. El misticisme dels poemes de La victòria de la dona lluna, homenatge a la dona i concretament a la figura de Lilith –la primera dona creada a imatge i semblança de Déu i que va abandonar el Paradís per no sotmetre’s a Adam–, es mou entre un mar de ritmes, d’harmonies sobreposades que creen unes textures que sempre fluctuen dins d’un àmbit tonal, i d’uns recursos repetitius minimalistes que embolcallen l’oient des del primer moment. El cert és que recursos com la utilització de telèfons mòbils que els músics activen en un moment determinat –efecte ja emprat per Cruixent en Big data, tercer episodi de la tetralogia Cyborg– no s’escapen d’aquesta capacitat en la creació d’efectes i que, com a exemple, l’ha portat a emprar en altres obres inclús el supercomputador Mare Nostrum per a la generació de sons. L’èpica, els moments punyents que sobten per la seva creativitat i els poders per captivar l’oient proporcionen una música que embolcalla per la seva qualitat de textures. Admirat a nivell internacional –entre d’altres, per directors com Slatkin o Ono–, Cruixent és un creador lloat de música per a videojocs i pel·lícules que ens mostra que els efectes vinculats amb la intel·ligència artificial no estan renyits amb el simfonisme tradicional.
Una interpretació brillant de la Simfonia núm. 8 de Beethoven, molt efusiva, eloqüent, amb sonoritats que sorgien amb rotunditat en una interpretació més visceral que cercadora dels equilibris de sonoritats entre les seccions, va culminar aquest concert de l’OSV sota la batuta d’Andrés Salado.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
