SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Andrè Schuen, baríton; Daniel Heide, piano. Gustav Mahler: Lieder eines fahrenden Gesellen; Fünf Lieder nach Texten von Friedrich Rückert. Franz Schubert: Sei mir gegrüßt, D. 741; Du bist die Ruh, D. 776; Daß sie hier gewesen, D. 775. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 22 D’AGOST DE 2020.
En una anotació del novembre del 1902, escriu Alma Mahler en el seu diari: “En Gustav està tan aïllat, tan allunyat de tot, ho porta tot massa endins perquè la vida li surti a la llum del dia”. L’expressivitat en els lieder de Mahler és un repte extremament complex per a qualsevol intèrpret: la seva intensitat afectiva fàcilment corre el risc de confondre’s amb sensibleria. En realitat, però, aquestes obres no manifesten una emoció superficial, externa, evident, ans una profunda commoció interior; no s’esgoten en un sentimentalisme teatral i, per tant, convencional, estandarditzat, sinó que posseeixen el caràcter íntim d’una confidència.
Sense sortir de si, sense abandonar la “tomba” del seu recolliment, el poeta acull l’altre –tu, jo i qualsevol que sigui el qui escolta– en la intimitat de la seva cançó: “I també em va dir després –explica Alma Mahler– que el lied Ich bin der Welt abhanden gekommen el feia pensar sempre en les estàtues jacents de cardenals que hi ha a Itàlia, on a les esglésies descansen els cossos dels eclesiàstics sobre làpides planes, amb les mans encreuades i els ulls tancats. Aleshores m’havia sorprès aquell anhel d’antiguitat que no casava amb la nostra època. Però ell sabia per què volia les coses precisament així”. El problema de l’expressivitat en els lieder de Mahler –l’antinòmia entre l’absència de sensibleria i l’alta càrrega afectiva, entre la intimitat i la comunicació– no es resol en la teoria sinó en l’experiència vivencial de la creació artística com un acte d’amistat: “És propi de l’amistat, que hom reveli els seus secrets a l’amic. Perquè, com que l’amistat uneix els afectes i de dos en fa com un sol cor, no sembla que hom tregui fora del seu cor allò que revela a l’amic” (Tomàs d’Aquino, Summa contra Gentiles, IV, c. 21). La música és, com tota obra artística, un acte d’amistat.
Andrè Schuen, més enllà de les altes qualitats del seu instrument –una veu de baríton vellutada, compacta, versàtil–, de la seva pulcritud en la dicció o de la seva autoritat dalt de l’escenari, va destacar, sobretot, pel fet de resoldre de l’única manera possible el problema de l’expressivitat en els lieder malherians, és a dir, vivencialment, assumint la confidència del compositor com a pròpia i fent-ne partícip el qui escolta. La interpretació destil·lava expressivitat per totes bandes, però no sentimentalisme; interioritat, profunditat, però de cap manera frigidesa, insensibilitat. En alguns moments viril, en d’altres delicada, tempestuosa, en pau, desesperada, però sempre en el recte camí de la interpretació autèntica; un camí que, per cert, no està marcat en cap partitura.
Una anècdota: mentre escoltava Ich bin der Welt abhanden gekommen, vaig adonar-me que estava assegut, a l’església del monestir de Santa Maria de Vilabertran, damunt una antiga làpida. Potser aquest, vaig pensar, és l’únic lloc des d’on interpretar i escoltar Mahler.
Imatge destacada: (c) Sílvia Pujalte.
