Granados: Goyescas. “Intermezzo” (de l’òpera Goyescas), Jácara, Crepúsculo, Serenata goyesca, Reverie-Improvisation i El pelele
Àlex Alguacil, piano
Solfa Recordings, 2024
La música de Granados és la protagonista del nou disc que el pianista català Àlex Alguacil acaba d’editar amb el segell Solfa Recordings.
I si bé l’obra magna que presenta són les Goyescas, l’enregistrament –que voreja els vuitanta minuts– inclou per primer cop la totalitat de peces en què el compositor lleidatà es va inspirar en l’univers goyesc. Obres que certament no tenen el mateix interès artístic, però que aquí tindrem al complet, com Crepúsculo, Jácara, Serenata goyesca o Reverie-Improvisation, a més de la conegudíssima El pelele.
Cal destacar també l’article escrit pel propi pianista al llibret que acompanya el CD, titulat “Goyescas o els laments de Granados”, que analitza les obres fent un repàs dels temes i leitmotiv que sorgeixen a la suite amb algunes idees pròpies i interessants que ajudaran a comprendre millor el disc.
Granados quedà fascinat per l’obra pictòrica de Goya i trobà en els quadres del pintor aragonès el referent nacionalista que necessitava per poder plasmar la caracterització de la vida espanyola i en concret de l’ambient madrileny del segle XVIII amb els majos i les majas. Goyescas és l’obra cabdal del compositor lleidatà, la dificultat tècnica de la qual no ha de suposar cap obstacle per poder evocar aquesta música tan fascinant i descriptiva i on les històries d’amor i mort se succeeixen.
Àlex Alguacil ofereix una interpretació romàntica i elegant de les Goyescas, una lectura ben desgranada on es pot seguir cada detall sense perdre’n el sentit, amb una visió evocadora i seductora, imbuïda de sensibilitat i elegància al costat d’un so cuidat i una àmplia paleta tímbrica. Capaç de narrar-nos amb detall aquest món colorista i melangiós amb un ús mesurat del pedal i lleugeresa de tacte.
Des d’uns “Requiebros” de bell sentit melòdic i rítmic que no defugen gens el rubato, el pianista n’ofereix una visió romàntica, amb una ornamentació diàfana sobre la base de la jota on Granados ens trasllada amb lluminositat i vitalitat al Madrid del segle XVIII. La càlida conversa entre amants al “Coloquio en la reja” està imbuïda de sensibilitat, poesia i un punt de passió, mentre que la cuidada rítmica d’“El fandango del candil” ens evoca el so de la guitarra i un estil castís.
La subtilesa, la poesia i l’evocació sobresurten en unes “Quejas o la maja y el ruiseñor” de cuidada tímbrica i amb uns trinats ben lluminosos. A partir d’una introducció gairebé improvisada –recordem que Granados era un gran improvisador– Àlex Alguacil ens endinsa en “El amor y la muerte”, d’uns colors més foscos, imbuïts de dramatisme i dolor, amb una interpretació contrastant i tan elegant i sublim com apassionada. Una balada que suposa el punt culminant del disc. I en la “Serenata del espectro”, el galant ja mort reapareix per cantar per darrera vegada a la seva estimada amb un òptim sentit narratiu.
Més enllà d’aquesta suite podem sentir encara la frescor i claredat de Jácara, l’evocatiu i elegant Intermezzo o la bella Reverie-Improvisation.
Clou el disc una versió extravertida, sense excessos, però imbuïda d’energia i rítmica trepidant d’El pelele que arrodoneix un enregistrament fet a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el mes de gener passat.
Si voleu unes Goyescas sense efectisme, de refinats plans sonors, subtileses i un bell sentit rítmic i melòdic, aquesta és una gran opció, que a més es presentarà properament en concert tant a Catalunya com al Japó.
