AUDITORI ESCENES. Corpus. Xavier Bobés, idea original. Frances Bartlett, violoncel. Obres de Dall’Abaco, Gibbons, Xavier Bobés. L’AUDITORI. 20 DE FEBRER DE 2020.
S’atribueix l’origen de l’expressió disjecta membra a un fragment de les Sàtires d’Horaci: “Invenias etiam disiecti membra poetae” (encara reconeixeràs els fragments dispersos d’un poeta). No se m’acut una manera millor de presentar la feina de Xavier Bobés: totes i cada una de les seves cuidadíssimes propostes tenen, com el poeta d’Horaci, l’empremta inconfusible del seu univers. D’altra banda, la seva poètica rau precisament en el desplegament de disjecta membra, membres –o fragments– manllevats d’altres d’unitats o ordres de sentit que, a partir de la seva reconfiguració, constitueixen constel·lacions que conviden, sempre, a viatges insòlits.
Corpus planteja, precisament, l’exploració d’un univers a partir de la creació ex nihilo. Una superfície rodona, de fusta, voltejada pel públic com si fos una foganya, aguaita els espectadors poblada d’un grapat de troncs joves. A poc a poc l’artista anirà descobrint sobre la tarima els pobladors d’un subsòl ric i fascinant: un cos humà llescat, figures d’extremitats de diferent mida, peces que encaixen o que s’esquerden i amaguen altres llindars. Brancatges, fullam, algun animal silvestre, ocells prenent el vol. Una novetat en relació amb propostes anteriors: els objectes desplegats en escena defugen del seu Museu de la innocència particular i ara són naturals, atàvics, lliures de l’empremta quotidiana però carregats de presència imperible. És la manipulació d’aquest repertori de la lleugeresa el que permet endinsar-nos i aprofundir en un pou de lectures inesgotable: com el meravellós sonet de Shakespeare que acompanya l’obra, el joc de la vida en l’home és poesia.
La contemplació pausada de Corpus convida a perdre’s i a refugiar-se dins dels recers d’un paisatge d’obagues, d’ikebana o de saikei, a contemplar una vanitas barroca, a obrar la nostàlgia des de la mirada. No hi ha pressa, tot és a prop: el cos i les extremitats són la mida de les condicions de possibilitat de tota potencialitat, de qualsevol equilibri.
La presència de la música d’Evaristo Felice Dall’Abaco de la mà de Frances Bartlett, al costat de músiques de creació pròpia i d’Orlando Gibbons, omple de fondària el paisatge sonor del desplegament de figures sobre el tatami. La profunditat de camp de l’escolta s’eixampla amb cada vestigi sonor descobert pel músic, i resignifica així qualsevol gest provinent de l’escena.
La vigència i l’actualitat de la proposta és indiscutible: ara més que mai és l’hora del cos pròxim, de la resistència a escala humana, del refugi.
No puc fer res més que agrair a L’Auditori i felicitar-lo per aventurar-se a emprendre escomeses com la d’Escenes, que atien la creació escènica des d’un marc de llibertat privilegiat. I a Xavier Bobés per la tenacitat en la seva feina i per rodejar-se d’un equip sempre excel·lent, com l’escultor Gerard Mas, el constructor Pep Aymerich i els mags de la llum de CUBE. Corpus es presentarà als Teatros del Canal de Madrid el pròxim mes de maig, i esperem que pugui tenir un llarg recorregut.
Imtage destacada: fotografia promocional de Corpus
