ENSEMBLE LUX PERPETUA. Marco Brolli, flauta. Concerts de Vivaldi i Telemann. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI. 12 DE MAIG DE 2012.
Per Xavier Chavarria
L’Ensemble Lux Perpetua és una formació instrumental de creació recent, especialitzada en música barroca, i impulsada per la Fundació del mateix nom, una entitat benèfica radicada a Viena però que es nodreix de músics catalans per dur a terme els seus projectes solidaris a través de concerts i enregistraments discogràfics. Lux Perpetua s’ha presentat a Catalunya amb dos concerts, l’un a Girona i aquest que comentem celebrat a Barcelona, a l’església de Sant Felip Neri, amb una notable afluència de públic, que en va sortir molt satisfet tant per la qualitat dels intèrprets com per la frescor del repertori, però sobretot per la lectura estimulant i sorprenent dels clàssics barrocs que s’hi va fer, amb llum, colors i un esperit no gens habitual en aquest repertori.
L’excel·lent violagambista Santi Mirón, líder i ideòleg d’aquesta formació, ha reunit un grup de músics de gran categoria especialitzats en música antiga: les violinistes Alba Roca, Maria Roca i Farran James (que va fer de solista als Concerts de Vivaldi); Jordi Armengol, viola; Marta Vila, violoncel; Xavier Puertas, violone; Bruno Forst al clavicèmbal i la participació del flautista milanès Marco Brolli, que va fer de solista als Concerts per a aquest instrument de Telemann i Vivaldi. Òbviament, un conjunt d’aquestes característiques exigeix un bon rodatge, hores de treball plegats i molta compenetració, i en alguns passatges d’aquest primer projecte això es va trobar a faltar i va originar lleus desajustos; però el talent i el virtuosisme de tots i cadascun dels integrants de Lux Perpetua, relligats per un palpable entusiasme i la implicació en el projecte, van fer brillar amb una llum molt especial totes les obres del repertori: dos Concerts per a flauta i cordes de Telemann, i diversos Concerts per a corda d’Antonio Vivaldi.
Certament, la mirada a aquests grans clàssics del Barroc va ser diferent, inèdita i estimulant: una tímbrica de brillantor tamisada, tènue, de sonoritats vellutades més que no pas estridents i lluminoses, articulació elegant i atacs ferotges, subtileses dinàmiques, els tempi flexibles, sorprenents i alhora naturals, i jugant vertiginosament amb els silencis, tot plegat ens va acostar més que mai a l’esperit de les columnes salomòniques, del clarobscur de Caravaggio, dels retaules teatrals, dels frescos en grotesc, del contrast, de l’expressió, de les ombres, del moviment; en definitiva, de la rauxa que va caracteritzar una època artística fascinant. Els músics de Lux Perpetua van aconseguir fer surar tot aquest món altament evocador que en la majoria de versions queda ocult pel recurs fàcil i els llocs comuns. Aquesta va ser una lectura madura, valenta i visionària.
Desitgem llarga vida a Lux Perpetua, no només per l’interès del projecte musical i per la bondat de la causa benèfica que hi ha al darrere, sinó també per l’esperit alternatiu que proposa en un terreny sovint massa endogàmic i taxatiu: la música antiga pot sonar d’una altra manera.
