Mac McClure, piano
Obres de Bach, Haydn, Mozart
Edicions Albert Moraleda, 2021
El pianista Mac McClure, actualment professor i director de grau d’estudis de piano a la Universidad Nacional de Bogotà, és un artista estretament vinculat al nostre panorama musical. Els seus estudis a l’Acadèmia Marshall, on va ser deixeble d’Alícia de Larrocha i Carlota Garriga, l’estreta vinculació amb Xavier Montsalvatge, les desenes d’enregistraments que ha dedicat a Albéniz, Mompou, Nin, Toldrà, Granados…, per descomptat a Montsalvatge, i el seu compromís absolut amb la difusió del nostre patrimoni musical el converteixen en un referent i un exemple a l’hora de referir-nos a la implicació amb el nostre repertori, una implicació que el pianista americà sempre ha mantingut. Juntament amb els darrers enregistraments dedicats a Toldrà i Turull, Mac McClure –que en una conversa privada ens comentava que precisament va ser el cèlebre violinista qui el va motivar a parlar en català– mai ha deixat d’aprofundir en altres obres del repertori. El pianista, que també és especialista en la música vocal francesa, ara fa una mirada a les obres del Barroc i del Classicisme apropant-se a la música de Bach, Haydn i Mozart.
Escoltar la Suite francesa, BWV 813 i els preludis i fugues en Sol i Re major del primer llibre d’El clave ben temperat ens permetran escoltar una interpretació de Bach explicada des de la naturalitat expressiva. Mac McClure no empra el pedal amb desmesura, sempre cerca un equilibri sonor i narratiu en el qual el discurs bachià avança sense sobresalts. Un Bach moderat en l’elecció de tempi, controlat en la pulsació –condició sine qua non de l’Escola Marshall– i que a la suite de danses (de la qual sobresurt la bellesa confegida en la “Sarabanda” i la bellesa ornamental amb què revesteix la “Courante”) assoleix aquella dimensió de bellesa reflexiva inherent a la música de Bach. La claredat de les veus de les fugues, el control als preludis –sense caure mai en excessos de dinàmiques– fan que per sobre de tot el seu Bach sigui un model de control. Si anys enrere va dedicar un disc a transcripcions de Bach (amb versions elegantíssimes de diferents corals adaptats per Busoni), en aquestes obres escollides, menys denses en l’harmonia, manifesta un sentit expressiu basat en la claredat.
La proporció clàssica, la mesura i el control ens apropen a les Sonates de Haydn, la número 32 en Si menor i la número 24 en Re major. Interpretació fluida, música expressada amb lluminositat, amb refinat gust expressiu, amb claredat i que ens trasllada a unes Sonates que injustament i de manera incomprensible no figuren constantment als programes dels grans recitals pianístics.
Aquestes dues tonalitats són les escollides per a les obres de Mozart que tanquen l’enregistrament. Dues obres diametralment oposades en expressió i sentiments musicals com són l’Adagio en Si menor i el Rondó en Re major; un Mozart introspectiu, misteriós, nostàlgic, una de les pàgines més colpidores del seu catàleg pianístic, i, d’altra banda, la lluminositat que ens transporta a la naturalitat de personatges operístics de Le nozze o La flauta màgica, respectivament.
Mac McClure ha sabut traslladar-nos a aquests dos mons diametralment oposats amb una interpretació que ofereix els secrets d’ambdues obres emblemàtiques amb un pianisme de gran elegància interpretativa.
