FESTIVAL TEMPORADA ALTA. Macbeth (a partir de l’òpera de G. Verdi). Owen Metsileng. Nobulumko Mngxekeza. Otto Maidi. Cor i Orquestra No Borders. Idea, direcció i disseny: Brett Bailey. Composició musical: Fabrizio Cassol. Producció: Third World Bunfight. TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA. 18 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Robert Benito
És conegut dels melòmans operístics l’afecte que tenia Verdi per aquesta obra que culmina la producció dels anys anomenats “de galera”. Estrenada al Teatro della Pergola de Florència el 1847 amb un gran èxit, amb aquest drama medieval escocès començà la trilogia shakespeariana del compositor de Busseto que completaren Otello i Falstaff. La concepció d’aquesta obra, el compositor la va resumir en la frase següent: “Aquesta tragèdia és una de les grans creacions humanes… Si no podem treure’n alguna cosa gran, almenys intentem fer-ne alguna cosa extraordinària.” I això és el que ha estat al llarg del temps: una perfecta reflexió i reflex sobre la cara fosca de l’ambició i el poder polític amb dosi de manipulació pseudomàgica i parapsicològica.
El menys important d’aquesta obra és situar-la a Escòcia i en el segle XI, ja que la seva atemporalitat (gràcies a la ploma de Shakespeare i a la inspiració musical de Verdi) fa que sigui fàcil traspassar-la a qualsevol lloc i temps.
D’aquí el primer encert de la proposta del Festival Temporada Alta de Girona d’aquest any: programar aquesta òpera verdiana amb idea, direcció i disseny de l’enfant terrible del teatre sud-africà Brett Bailey. En una època postcolonial en què les noves nacions africanes intenten aconseguir estats de democràcia que a la vella Europa han trigat segles i muntanyes de sang, Brett Bailey ens mostra un pobre home, un Macbeth negre. Un individu que amb l’impuls de la seva dona manipuladora aconsegueix el poder a través de la crueltat, del servilisme absolut a les grans multinacionals per sobre del servei al seu poble. Són unes caricatures terribles i demoníaques del poder mal emprat com a radiografia d’uns governants que ens fan reviure el procés de dictadura al Congo, on es resitua aquest drama amb música de Verdi. Una mínima escenografia de volums juga amb un bon treball d’il·luminació i projeccions per plantejar aquest discurs dramàtic actualitzat.
Set persones de cor i tres solistes recreen aquesta òpera amb molts talls musicals de l’original, però en un arranjament bastant interessant de Fabrizio Casol que salva l’obra tant a nivell argumental com orquestral, juntament amb el treball de Premil Petrovic, que com a director musical no deixa que la tensió desaparegui en cap moment. Enfrontar-se als rols de Lady Macbeth, Macbeth i Banquo exigeix una gran qualitat vocal i dramàtica, i aquí és on aquesta proposta peca més de teatral que no pas musical. Un Banquo que no pot amb l’ària principal del paper, una Lady Macbeth que no té solucionades les exigències musicals de la seva part i un Macbeth que només canta en les dinàmiques de forte a fortissimo sense cap matisació d’altre tipus fa que la versió operística perdi interès.
Evidentment, la idea dramatúrgica aquí ha prevalgut per sobre de la musical, però segons el nostre criteri no es pot enganyar el respectable subtitulant uns textos que no tenen res a veure amb el que s’està cantant. Dit d’una altra manera, Mr. Bailey reescriu uns textos per donar força a la seva versió, mentre que els cantants segueixen interpretant els textos de Piave-Maffei-Verdi…, i creiem que no és suficient posant en lletra petita que la representació és una proposta “a partir de l’òpera de G. Verdi”. El públic va aplaudir amb entusiasme el resultat final, per aquest motiu el treball de Brett Brailey i la seva companyia Third World Bunfight ens va obrir a noves reflexions literàries, musicals, dramatúrgiques, ètiques i polítiques, en uns moments tan delicats com els que estem vivint en uns escenaris més propers.
