PALAU 100 GRANS VEUS. La Cetra Barokorchester. Magdalena Kožená, mezzosoprano. Andrea Marcon, direcció musical i clavecí. Obres de C. Monteverdi, M. Ucellini, T. Merula, M. Ivanovič, D. Castello, L. Berio i B. Marini. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE MARÇ DE 2016.
Ras i curt: el concert de Magdalena Kožená al Palau de la Música és una de les revelacions líriques de la temporada barcelonina.
Per Marc Busquets
La soprano txeca debutava al Palau presentant-se amb un programa que sobre el paper podia semblar centrat en Claudio Monteverdi i alguns dels seus contemporanis. Així, s’inicià amb l’Aria quinta sopra la Bergamasca a tre de Marco Ucellini exquisidament interpretada per La Cetra Barokorchester i dirigida per Andrea Marcon al clavecí que ens transportà veritablement a l’ambient del segle XVII amb un so precís i curós, per passar a “Disprezzata regina”, l’ària d’Ottavia de L’incoronazione di Poppea, en què Kožená ja demostrà que la seva veu resulta ideal per a aquest repertori: carnosa i amb cos, però a la vegada àgil i relativament metàl·lica en els aguts, aportant-hi una bellesa etèria i lànguida. També sense pausa ni aplaudiments, el conjunt instrumental –els membres del qual tan aviat toquen la flauta de bec com la viola– interpretaren la Sonata XXIV “Ballo detto Pollicio” de Tarquinio Merula, seguida per la dramàtica “Addio Roma! Addio patria! Addio amici!”, ària també d’Ottavia de L’incoronazione di Poppea en què la mezzo desplega els seus dots actorals en una interpretació plena de gust i intenció.
Després d’uns aplaudiments merescuts, Kožená abordà de manera amaneradament dramàtica Arianna has a problem, en què tot feia presagiar que alguna cosa passaria; de sobte, enmig de les desesperades paraules d’Ariadna, la mezzo etzibà a un dels assistents a la platea del Palau: “Excuse me but… I’m looking at you and I get the feeling that you’re not swallowing any of this, are you?”, i trencava la quarta paret que també existeix en els recitals, a fi de continuar en un soliloqui boig sobre com de miserable és Ariadna, però amb paraules i un llenguatge musical totalment contemporani, amb tints de cabaret, creat per Marko Ivanovič i lletra d’Ondřej Havelka, que s’intercala amb la música original de Monteverdi. Una solució brillant, però també arriscada si no es fa de manera òptima com sí que va fer Kožená, i que resulta una entrada d’aire fresc en un tipus de repertori que pot resultar dens, a la vegada que també ens mostra la vigència dels sentiments d’una peça que, com el Lamento d’Arianna, ja té més de quatre-cents anys.
Per tal de donar continuïtat estilística al concert, es programà la Sonata XV a quattro de Dario Castello, interpretada per La Cetra Barokorchester en la mateixa línia que les anteriors. Sàviament, Kožená culminà la primera part amb el colofó de la Sequenza III per a veu femenina de Luciano Berio, composta el 1965 i en la qual, certament, la veu femenina és la protagonista absoluta, sense cap tipus d’acompanyament, i és posada al límit pel compositor d’una altra forma en què ho fa el bel canto, molt més urbana, postmoderna i també desequilibrada. La mezzo demostrà un domini de la tècnica absolut i una memòria admirable, ja que si al principi es presentà amb faristol i partitura, això simplement resultà un detall més de l’acurada posada en escena.
Durant la mitja part, la presència d’un escenari barroc sobre l’escenari del Palau i l’orquestra situada a un costat feia presagiar una segona part igual o millor. I així va ser. Després de Passacaglio a quattro, op. 22 de Biagio Marini a mode d’obertura, Kožená explicà fidelment el madrigal Il combattimento di Tancredi e Clorinda de Monteverdi amb un Palau absolutament a les fosques transformat en un petit teatre barroc on la mezzo actuà vestida de guerrera romana interpretant de manera òptima aquesta peça amb un gust i uns moviments escènics molt cuidats. Els aplaudiments d’un públic minvat però entusiasta van incitar la mezzo a oferir el bis Si dolc’è il tormento també de Monteverdi, per culminar així un recital creatiu, divertit, adequadíssim i fora del repertori que de manera reiterada –i gairebé pesada– es repeteix massa sovint en aquest tipus de formats.
No obstant això, aquests incentius no van ser suficients perquè el Palau oferís un aforament acceptable. Els que érem allà pensàvem que la majoria de melòmans eren al Liceu, on la mateixa nit s’interpretava Written on skin de George Benjamin, però saber que el Gran Teatre també oferia un aforament del 70% fa perdre la fe en el públic de la nostra ciutat, que sembla moure’s més pel nom que no per la qualitat artística de l’espectacle. Segurament Kožená tornarà a Barcelona, però difícilment l’exquisidesa aconseguida al Palau dimecres passat es repetirà, perquè a diferència d’Ariadna, Kožená no té cap problema ni amb Monteverdi ni amb el repertori més contemporani.
