PALAU 100. Orchestra del Maggio Musicale Fiorentino. Dir.: Vladimir Ashkenazy. Simfonies de Beethoven i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’ABRIL DE 2018.
Per Pep Gorgori
L’Orchestra del Maggio Musicale Fiorentino viu immersa en un període de renovació que (és clar!) busca quadrar els números sense perdre pel camí la qualitat que l’ha portada a ser un dels referents indiscutibles a nivell mundial. L’orquestra i l’organització que la suporta ja han complert noranta anys i confien a poder arribar al centenari amb una salut de ferro. Per això, però, ha hagut de passar per quiròfan, com el seu director titular, Zubin Mehta, que havia de dirigir aquest concert però va haver-hi de renunciar i deixar els músics en mans d’una altra celebritat, Vladimir Ashkenazy. Per tant, l’expectació era doble: gaudir d’una orquestra de nivell i prendre el pols a aquesta renovació.
Comencem per la renovació de la plantilla. Als faristols, cares bastant joves i noves. Els darrers anys la mitjana d’edat dels mestres de l’orquestra ha anat baixant, d’una manera gradual, amb la qual cosa hi hem vist un relleu progressiu. Punt a favor del Maggio, per tant. Ha sabut rejovenir-se sense perdre bous i esquelles pel camí. A més, la qualitat musical del conjunt segueix sent impecable. És una orquestra de primer nivell, i això es nota: pot escollir entre els millors músics i ho fa amb bon criteri.
Pel que fa a les obres interpretades, cap novetat: una Setena de Beethoven i una Quarta de Txaikovski –la renovació no afecta en cap cas el repertori, pel que sembla. Tanmateix, el fet que es programessin dues de les grans obres del repertori simfònic del segle XIX, de ben segur sobradament conegudes pels músics, és el que va permetre que el públic en pogués gaudir. Ho va fer amb força entusiasme, certament, si es jutja pels aplaudiments del final, que van empènyer el director a bisar un dels moviments de la Simfonia del compositor rus. Ara bé, el resultat quedava molt lluny del que podria haver estat.
Van ser els músics els qui van salvar els mobles, davant d’un Ashkenazy enèrgic però terriblement imprecís. El pianista, que porta dècades fent bandera del seu estil “personal” de dirigir orquestres, segueix emprant una gesticulació estrafolària de la mà dreta i uns gestos tan peculiars amb la mà esquerra que els fan pràcticament imperceptibles per als instrumentistes que seuen de la segona filera cap enrere. De fet, no són pocs els moments en què el gest amb l’esquerra el fa amb el cos vinclat completament endavant, de manera que la mà queda per sota del genoll i, per tant, completament darrere del faristol del director, amagat de la vista de tothom. Seguim sense saber exactament a qui fa aquestes indicacions.
Per tant, doncs, mèrit especial per al concertino en la majoria d’ocasions. En d’altres, la responsabilitat quedava en mans de les timbales, que almenys serveixen per marcar el compàs quan no ho fa ningú més. El tercer mecanisme d’emergència són els decibels, dels quals Ashkenazy va fer ús i abús. Si toques fort, les errades potser queden dissimulades, però això va crear problemes greus d’equilibri entre els diferents grups, sobretot a la Setena de Beethoven, especialment en el tercer i quart moviments, quan les cordes intentaven mantenir diàlegs impossibles amb les fustes de la secció de vent, a la pràctica esborrades del mapa.
Amb tot, hi ha moments sublims en aquestes simfonies en què no és suficient delegar la direcció en el concertino o les timbales o confiar que els decibels tapin errades. Llavors queden només el talent dels músics i l’atzar. Gràcies al talent dels intèrprets, ja ho hem apuntat, el concert va arribar a bon port, i van passar la prova amb bona nota global. L’atzar, però, juga males passades, i això es va posar en evidència en l’“Allegretto” de la Simfonia de Beethoven, que requereix una enorme precisió en les entrades. No sempre hi va ser.
La Simfonia de Txaikovski plantejava unes dificultats similars, per exemple, en el tercer moviment, el dels pizzicati. Aquí és on va haver-hi un dels millors moments de la vetllada, amb una secció de cordes absolutament entregada i compenetrada, que va oferir una interpretació preciosista, plena de matisos. L’energia d’Ashkenazy va impregnar per a bé el moviment final, el vibrant “Allegro con fuoco” ple de síncopes i contratemps. Ara bé, un cop més la imprecisió del mestre va tenir conseqüències: en aquest moviment s’agraeix una direcció clara, i un dels percussionistes va arribar a un tal nivell de tensió mirant d’esbrinar quan Ashkenazy li donava les entrades, que un dels platerets se li va escapar de la mà i va acabar per terra, literalment, amb el terrabastall que això comporta.
Tot plegat porta a preguntar-nos si, junt amb la renovació de la plantilla tan ben duta a terme, no seria convenient obrir-se també als nous temps pel que fa a la direcció. S’hi troba a faltar un so compacte i propi. Està en el moment idoni per crear-lo, però possiblement amb un director titular com Zubin Mehta, que quan cau malalt és substituït per un Vladimir Ashkenazy, no és la millor manera per encarar el futur artístic de la formació. Hi ha planter de directors i directores joves que donarien qualsevol cosa per vincular-se a una orquestra així i conduir-la cap al centenari. El Maggio ha de decidir, doncs, si els anys a venir vol viure una nova primavera o esllanguir en aquesta tardor vivint de rendes i apostant-ho tot al talent individual dels músics que la formen, sense un líder que assenyali el camí.
