ESTIU AL PALAU. Joel Bardolet, violí. Marc Heredia, piano. Obres de Schubert, Cage, Falla i Franck. PALAU DE LA MÚSICA. 20 D’AGOST DE 2020.
Un programa d’allò més entretingut (Schubert, Cage, Falla i Franck) va permetre mostrar en poc més d’una hora l’extens ventall de possibles relacions entre instruments de famílies i timbres tan contrastats. En el curs d’aquest viatge pel romanticisme, la recuperació neoclàssica del folklore i la música contemporània, l’entesa dels músics es forja amistosament. Joel Bardolet (violí) i Marc Heredia (piano) demostren sense embuts la seva complicitat sobre l’escenari de la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana. Intèrprets amb una preparació tècnica i un entusiasme que s’evidencien, també, als diferents projectes que han emprès. Un dels més reconeguts és el Trio Fortuny, que componen junt amb el violoncel·lista Pau Codina. Digne de menció, així mateix, és el conjunt Lassus Quartet –amb Joel Bardolet de primer violí–, que ja va actuar el març passat al Petit Palau i que el 2019 va llançar un disc ambiciós i convincent, un disc que reuneix una obra de Salvatore Sciarrino (Palerm, 1947), assajada i gravada en estricte i monacal silenci, flanquejat de transcripcions d’una missa de Johannes Ockeghem.
Poder escoltar música en directe, a l’època que ens ha tocat viure, és en si mateix un privilegi, com vam recordar en una crítica anterior. Escassegen les bones notícies, per la qual cosa val la pena subratllar les que es donen positivament. Com, per exemple, l’excel·lència interpretativa de músics que ens són molt propers. No és cap secret –s’ha dit fins a l’avorriment– que a les nostres latituds no s’aprecia els artistes locals en comparació amb els forans fins que triomfen a fora. Potser arribarà un temps en què aquests siguin tòpics arqueològics, espolsats per prendre perspectiva històrica. I potser –posats a suposar, i quedar-nos amb el bo– seran aquestes circumstàncies, indiscutiblement infaustes, favorables per a la presa de consciència del nivell artístic existent. Sense necessitat ja, per tant, de confiar en baròmetres aliens, sovint desajustats per un virtuosisme circense, que en no poques ocasions deixen en segon pla el criteri pròpiament interpretatiu.
En el cas de Joel Bardolet i Marc Heredia no només la tècnica és excel·lent, sinó que està posada al servei de la música, exempta de divismes i amb una honestedat intel·lectual que fa refulgir la partitura. La diversitat de les peces programades, precisament, va permetre comprovar el seu grau de compromís amb els diferents llenguatges artístics, i la personalitat pròpia –fil daurat de la interpretació– que els dota d’una coherència, en el marc d’un mateix recital. Coherència i compromís, val a dir-ho, que el públic aplegat al Palau va saber valorar. Començar amb la mozartiana Sonata en Re major, D. 384, op. 137/1 de Franz Schubert resultà una decisió encertada per valorar d’inici la subtilesa i el tacte dels intèrprets, sobretot tenint en compte la reminiscència als jocs galants que encara s’hi troba, amb certa nostàlgia. Molt s’ha escrit sobre l’expressivitat dels silencis del compositor vienès, i encara que aquesta no és la seva peça més característica, sí que sembla enunciar l’eloqüència no gens paradoxal de l’absència de so, en la qual sobreabundà la següent obra programada.
Amb el Nocturn (1942) de John Cage el públic va poder descobrir una partitura generalment poc coneguda, i meravellar-se amb el sobtat contrast de la tècnica interpretativa, que oscil·la entre moments de pur i manifest silenci amb declamacions violentes, tot alternant calculades esquinçades i notes sostingudes de l’arc. L’excel·lència de Joel Bardolet com a músic mereix ser posada en relleu no només en termes de versatilitat, sinó d’acord amb la seva expressivitat; la seva capacitat per buscar i trobar la nota amb una afinació encomiable, en un exercici que traspua espontaneïtat i no té res de mecànic. Escoltant-lo, s’aprecia sense marge per al dubte la dimensió creadora de l’intèrpret –no merament reproductora– de la qual emana, com a fenomen col·lateral, una mena de magnetisme, atribut tan incontestable com impossible de suscitar amb la sola exhibició de destresa tècnica, condició necessària però no suficient.
En aquesta sessió sense pausa, la tercera peça programada va ser la Suite popular espanyola de Manuel de Falla, en una versió per a violí i piano que va aportar ritme i color a l’ambient del Palau, amb un públic força introspectiu –concentrat darrere les màscares– però permeable a la proposta artística i, en definitiva, generós en els aplaudiments. Suposà una mostra de les habilitats dels intèrprets, amb especial atenció a la precisió i el dinamisme del violí, espectacular als pizzicati. Després de gaudir de l’autenticitat folklòrica de les danses que Falla compila en aquesta Suite, magistralment desplegades en els tempi justos, el públic es confirmà visiblement satisfet. Faltava, però, la peça final. Una obra exigent, la interpretació de la qual –un podria pensar– s’hauria beneficiat de la legítima i necessària pausa que acostuma a separar en dues parts els concerts.
La Sonata per a violí i piano en La major de César Franck és, juntament amb el Preludi, Coral i Fuga i el Quintet per a piano, l’obra més celebrada de la seva producció cambrística. La formació com a organista del compositor queda palesa en la sensacional ocupació de l’espai sonor i en la gestió dels temps, així com en l’explotació de les diferents línies melòdiques, que s’entrellacen i es complementen en contrapunts intricats. Dona peu a una escriptura densa, eventualment amb vol simfònic, gràcies a una infreqüent exigència en la part del piano, que Marc Heredia va desentranyar amb solvència. De conformació cíclica, com agradava a l’organista belga, se l’ha associat a la mítica “Sonata de Vinteuil” del primer volum de la Recherche du temps perdu. Si Proust s’hi va inspirar o no –es consideren, així mateix, altres possibilitats– és en certa manera una qüestió secundària. Sí que val la pena destacar que, tal com en la ficció la música segella a foc la intimitat de Swann i Odette, es tracta d’una peça summament lírica, plena de racons “propicis a l’amor” –segons l’expressió del poeta Ángel González– que semblen evocar els dies feliços d’una relació mai esdevinguda.
També en clau romàntica, el primer encore amb què els artistes van agrair l’atenció del públic va ser una deliciosa versió de la cançó Damunt de tu, només les flors de Frederic Mompou, mentre que el segon va correspondre a una cançó de Gabriel Fauré titulada Après un rêve. La veu del violí de Joel Bardolet va traslladar sense paraules –de manera tant més efectiva– la veritat dels versos del poema de Romain Bussine, que comença: “Dans un sommeil que charmait ton image / Je rêvais le bonheur, ardent mirage, / Tes yeux étaient plus doux, ta voix pure et sonore, / Tu rayonnais comme un ciel éclairé par l’aurore” (En un somni que la teva imatge encantava / vaig somiar la felicitat, ardent miratge, / els teus ulls eren més dolços, la teva veu pura i sonora, / brillaves com un cel il·luminat per l’aurora).
