DIE NIBELUNGEN de Fritz Lang. Música de Gottfried Huppertz. Margarethe Schön, Paul Richter, Hanna Ralp, Hans Adalbert Schlettow, Theodor Loos, Rudolf Klein-Rogge, Rudolf Rittner. Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). Dir. musical: Manel Valdivieso. Restauració de la Friedrich-Wilhelm-Murnau-Stiftung, amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya. LICEU. 27 D’ABRIL DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Es podria aventurar com a afirmació que el passat 27 d’abril de 2013 tothom que era present al Gran Teatre del Liceu tenia l’actitud d’anar a estrena al cinema, com si es tractés –gairebé– de la darrera d’Spielberg, Cameron o Jackson. De fet, gairebé es tractava d’una estrena, perquè d’una banda es presentava la restauració feta de manera excel·lent per la Friedrich-Wilhelm-Murnau-Stiftung de la pel·lícula de Fritz Lang Els Nibelungs i, de l’altra, ningú dels presents no podia haver estat a l’estrena original, un llunyà 1924.
L’esdeveniment disposava d’un altre al·licient, la projecció de les dues pel·lícules que configuren Els Nibelungs (Die Nibelungen) –Siegfried i La venjança de Kriemhild (Kriemhilds Rache)– amb la música original composta per Gottfried Huppertz. Els responsables d’una marató semblant –semblant, sí, a les que proposen les òperes de Wagner, en concret un Parsifal o un Capvespre dels déus (de més de cinc hores de música)– van ser els joves components de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) sota la direcció precisa i de bon ofici de Manel Valdivieso. Ni una sola campana o cop d’efecte fora de lloc al llarg de les –insistim-hi– més de cinc hores de música, en una coordinació so-imatge digna d’elogi. Resultats musicals? Entusiastes i molt lluïts. La partitura de Gottfried Huppertz és inspirada, amb alguns leitmotiv reconeixibles, en un estil postwagnerià i pre-Hollywoodenc tot alhora. La màxima dificultat i risc a què s’enfrontava l’orquestra i el director era la desconcentració, la relaxació i el cansament a causa de la durada, però això no s’esdevingué. Una proposta d’èxit i de ben segur, una proposta formativa d’allò més interessant per als joves estudiants.
En una plaça de tanta tradició wagneriana com és el Liceu de Barcelona, aquesta proposta resultà d’allò més interessant i oportuna i molts segur que la van rebre amb entusiasme. I és que en pantalla gran, amb alta resolució i so en directe, les coses es veuen d’una altra manera de com s’havia pogut conèixer el film fins ara. El resultat és francament impactant. L’empremta de Fritz Lang en el tractament dels primers plans, la composició de les escenes de conjunt, el ritme de la gestualitat i la narració implícita en els gestos, que fa anecdòtica la necessitat de textos explicatius a mitja pel·lícula, tenen una força que combrega absolutament amb la de la música. Aquest és un exemple magistral de comunió entre música i imatge cinematogràfica i una de les fites que han marcat història en la breu, però increïblement evolucionada, història del cinema. Ritme continu, cap moment per al desencís, la desorientació o desconcentració, Die Nibelungen manté alerta l’espectador al llarg de les cinc hores llargues de durada. I és que la temàtica hi convida.
Per a qui coneix bé la trama de L’anell del nibelung de Richard Wagner i hagi llegit també el Cant dels nibelungs d’alemany anònim d’època medieval, és d’allò més entretingut i interessant buscar els llocs comuns, les diferències i les variacions que es poden trobar en les versions distintes d’aquesta èpica història del poble alemany. La inspiració de Wagner en aquest cant èpic és evident, però la seva magistral barreja amb la mitologia nòrdica fa que es puguin donar llocs comuns a vegades oposats –els nibelungs en el cant són una comunitat alemanya, mentre que en Wagner són una mena d’éssers inferiors, com nans– o si més no contradictoris. En el que coincideixen, això sí, és en la narració de la decadència d’una societat, d’una civilització, moguda per l’enveja, la cobdícia, el poder i l’afany de venjança. És curiós que, cap al final de la segona part de la pel·lícula, es pugui llegir una frase absolutament preconitzadora –No coneixes l’ànima alemanya?– quan el camp de batalla apareix absolutament inundat de morts i, fins i tot, els dos protagonistes i oposats –Hagen i Kriemhild– jeuen a terra morts després d’una tràgica matança d’innocents. Recordin, però, que aquesta pel·lícula es va estrenar el 1924 –abans de l’ascens de Hitler al poder– i Fritz Lang va haver d’exiliar-se als Estats Units a causa del nazisme!
Propostes com aquestes haurien de ser molt més habituals a casa nostra. El resultat artístic és molt enriquidor per la quarta dimensió sonora que ofereix la música en viu i la possibilitat de recuperar un catàleg fílmic que ja s’acosta –o supera– el centenari en alguns casos.
