Magnificat & Concerti
Obres d’Antonio Vivaldi i Johann Sebastian Bach. La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations. Dir.: Jordi Savall. Pierre Hantaï, clavecí.
Alia Vox, 2014
Molt interessant, la proposta del darrer disc de Jordi Savall, en el qual presenta, gairebé com si es tractés del programa d’un concert, dos magnificats, l’un d’Antonio Vivaldi i l’altre de Johann Sebastian Bach, preludiats cadascun per un concert per a solistes i orquestra. Un fet que posa en relleu la relació que per a Savall tenen aquests dos autors i que ens obre les portes a multitud d’interpretacions possibles.
El producte físic, com és habitual en les edicions d’Alia Vox, és molt cuidat. Conté un DVD amb tres de les obres enregistrades en viu i unes extenses notes en les quals, a banda de les sintètiques i precises biografies dels compositors, Savall defensa el valor de la música antiga com a obra d’art immortal, la necessitat de la interpretació històrica per dotar-la de temporalitat i ens explica com la música ha esdevingut el seu mode de vida i la seva salvació. I un CD amb la música, la qual ens interpel·la a confrontar dos autors, un d’ells a l’altar de la música clàssica occidental, l’altre també molt popular, però que sovint es queda en un lloc d’autor previ a.
D’entrada, els concerts. El Concert per a dos violins i viola de gamba en Sol menor, RV 578 de Vivaldi, de traç gruixut en la nota, en la frase i en el període, i en el qual Savall decideix contrastar molt la imatge sonora mitjançant la variació dinàmica i l’extensió del fraseig. Els solistes volen lliures sobre el tutti, amb un atac precís i enèrgic, i diferencien molt bé els timbres respectius. L’orquestra, de so ample però sense pes, aprofita de meravella la ressonància natural dels instruments a l’espai i juga al contrast entre l’apassionament arravatat i el recolliment contemplatiu. L’energia es va concentrant cap al final de l’obra, en què es redueixen els contrastos i s’amplia el contingut de veus internes que ofereixen contramelodies i segones línies als solistes.
El Concert per a clavecí en Re menor, BWV 1052 de Bach, molt més dens de partida, tant pel so volgudament atapeït de la corda com per la imponent presència del clavecí, ens situa de ple en una altra estètica, la de la densitat de la línia melòdica, la de la textura feta per superposició, la del contrapunt profund. Un joc al qual Savall entra proposant en la música una manera diferent d’avançar: el so primer cau a terra i després es posa a caminar, hi ha un punt de partida previ al moviment. Pierre Hantaï està magnífic al clavecí, amb una precisió prodigiosa en el toc, amb una capacitat admirable per diferenciar veus i un gust pel rubato refinat i precís.
I com a obres centrals, els Magnificat, en els quals trobem dues concepcions gairebé oposades en la interpretació d’un mateix text. Per una banda, el Magnificat en Sol menor, RV 610 de Vivaldi, afrontat per Savall des d’una posició decididament reposada i fins i tot contemplativa, generós en el dibuix del fraseig, però sense deixar espai per a estridències ni grans volades. El treball de veus està encaminat aquí a generar un cos sonor robust i compacte, que sap empastar a la perfecció a partir de l’amalgama de timbres que el conjunt li proporciona. Una obra que, des de la foscor de l’ànima, sap il·luminar-nos l’esperit, però que ens manté en la inquietud del misteri de Déu.
Per altra banda, el Magnificat en Re major, BWV 243 de Bach, una mirada plena de llum al misteri diví. Més ample en el fraseig, tant en el pla horitzontal, amb frases llargues, com en el vertical, amb més possibilitats per a l’obertura del so. Més ric en el contingut de veus i més lliure en cadascuna, pensant el teixit sonor a partir de l’entramat de veus independents. I amb moments d’exuberància, amb un so molt ample i profund i en què cor i orquestra miren cap endavant.
La interpretació d’ambdues obres en directe meravella per la precisió, la intensitat que desprèn, la bellesa del so, el contingut emocional i conceptual que traspua cada número i per la grandesa d’esperit que transmet, tot i els diversos punts de partida i d’arribada. Miquel Gené
