CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ/FESTIVAL GREC. Musica Reservata de Barcelona. Pedro Teixeira, direcció. Obres de Lasso, Palestrina, Magrané, Guerrero, Clemens non Papa. PETIT PALAU. 19 DE JULIOL DE 2021.
En la celebració dels trenta anys d’activitat i aprofitant l’avinentesa de la residència de Joan Magrané com a compositor al Palau de la Música, la formació vocal Musica Reservata de Barcelona i Pedro Teixeira com el director convidat del grup van oferir un programa centrat en la polifonia renaixentista amb l’estrena de la Missa a 6 veus de Joan Magrané (Reus, 1988), que es va interpretar emmarcada i intercalada per motets de Lasso, Palestrina, Guerrero i Clemens non Papa. És a dir, combinant obres breus com si es tractés d’un desglossament d’episodis musicals en un conjunt que, a la manera de fresc imponent, constituís una unitat major. Més enllà de les partitures i les sales de concerts, Magrané també s’ha fet un lloc en projectes musicològics i de gestió, molt ben emparat per algunes “capelletes” del sector musical català. És innegable que això beneficia la projecció de la seva obra, tant com la diversitat de les seves inquietuds intel·lectuals o els premis nacionals i internacionals, i en justifiquen l’interès i els encàrrecs com el del cicle Nits de Clàssica a Girona, per al qual ha escrit aquesta Missa pensada per a l’acústica de la catedral de Girona, on va ser estrenada el dia anterior.
Seguint l’ordinari habitual, evoluciona en un constant joc de confluències i dispersions amb canvis de trama textural dominats per una unitat d’estil, una austeritat i una serenitat sense paroxismes dinàmics ni dramàtics que amaren una aparença on es vela tota repetició, on tot es modifica i on moviment i contrast són eixos continus en tres dels paràmetres musicals: ritme-tempo, harmonia i melodia. A partir d’aquests, basteix una forma que evoluciona amb un alt grau de contenció i d’eliminació minimalista de tot allò accessori a la recerca d’una sensació d’immaterialitat i suspensió basada en la puresa de línies, contrapunt moderat, verticalitat i la intel·ligibilitat del text, que quallen perfectament amb una mirada contemporània cap a l’hiperracionalisme musical fomentat pel Concili de Trento i un cert influx escorialenc.
D’aquesta manera combina passatges de polifonia lliure i polifonia imitativa amb organicitat, sense canvis bruscs, amb resolucions tonals i on homenatja el dinamisme nerviós de Lasso i alhora la sensualitat palestriniana, tot aconseguint línies sostingudes (clarament al “Kyrie” i al “Sanctus”) a partir d’un tractament subtil en la progressió melòdica (semitons, tons, dissonàncies, petits melismes i algun salt d’intervals ampli) i en la configuració de sonoritats d’acord amb una fisonomia de ritme sil·làbic que s’encabeix en una sintaxi musical amb què Magrané emfasitza algunes paraules.
En aquest sentit, segueix aquelles tradicions de la retòrica que a més d’un ens/els convindria repassar per copsar la dimensió d’una partitura que, més enllà de la filiació estilística volgudament aconseguida per un compositor, té molt present aquests recursos com a matrius discursives, estètiques i tècniques. Per exemple i en un nivell molt elemental, s’hi van reconèixer alguns topos de la tradició sacra, com els efectes d’espacialitat en el “Gloria”, el crescendo i densificació de la textura a “Et ressurrexit” del “Credo”, les tres invocacions del “Sanctus” o el perllongat i suplicant “Dona nobis pacem”. Una súplica que pot entendre’s com una reconciliació, almenys musical i espiritual.
Musica Reservata de Barcelona, un conjunt dedicat quasi de manera exclusiva al repertori renaixentista i, en particular, a la polifonia ibèrica, va defensar el concert a un alt nivell i cal reconèixer-li la resistència física en una sessió a cappella, la capacitat per mantenir l’afinació, el sentit del color –sobretot en motets com Osculetur me a 8 de Lasso i Ego flos campi a 8 de Guerrero–, juntament amb el suficient equilibri de les veus dins l’agrupació vocal, encara que amb certa disparitat en algunes. Igualment significativa va ser l’adaptació a l’acústica seca del Petit Palau, no gaire adient per a un repertori com aquest que requereix d’un grau quantitatiu i qualitatiu major en la reverberació. La identificació de les citacions de grans compositors i la diversitat tipològica d’aquestes que, també, formen part de la complexitat d’aquesta Missa a 6 veus, exigeixen la consulta de la partitura i una segona audició (només?). De la partitura de Magrané, per cert, se n’ha ocupat el segell Ficta, que ja la té a disposició al catàleg cada vegada més nodrit i amb un significatiu incís en la creació coral i contemporània.
