PALAU 100. Gustav Mahler Jugendorchester. Cor de Noies i Cor Infantil de l’Orfeó Català. Elena Zhidkova, mezzosoprano. Dir.: Jonathan Nott. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE MARÇ DE 2019.
La Tercera de Mahler és immensa. Recordant el símil de Carlos Calderón –que cità Jorge Luis Borges al final de la seva meravellosa xerrada, prèvia al concert–, podria semblar una mena de reproducció del cosmos a escala natural. Immensa en extensió, rica en girs, tècnicament exigent, inesgotable en recursos. I problemàticament programàtica. Cadascun dels seus moviments ve inspirat pel “sentir” de Mahler, amb relació a la naturalesa, als diferents graus d’animació i espiritualitat que hi trobem, formant part d’una mateixa realitat. Des del que li suggereixen les flors, els animals, la humanitat i l’amor, al final, en un recés de pau extàtica que anuncia alguns dels seus memorables moviments lents. Fins i tot si es pot entendre la continuïtat amb relació a les dues prèvies Simfonies (pel caràcter programàtic, fortament biogràfic, sense anar més lluny), al mateix temps la Tercera suposa una ruptura. Evidencia una presa de consciència nova i radical, d’aquelles que consoliden el creador i li mostren el camí a seguir.
El monument simfònic amb què Gustav Mahler es projecta més enllà del romanticisme i comença a llaurar la futura veneració dels músics progressistes de la Segona Escola de Viena és, com pot imaginar-se, difícil d’interpretar. Mantenir la tensió al llarg dels seus gairebé cent minuts i trobar una coherència en el to d’aquesta suma de moviments aparentment autònoms representa una tasca titànica. I és que la consistència es construeix moltes vegades en Mahler mitjançant contrastos harmònics, a través de la tensió o exageració tímbrica, donant a entendre la promesa d’una reconciliació o concordança esdevingudes impossibles. Es requereixen conjunts absolutament implicats en la tasca interpretativa, i tant la Mahler Jugendorchester, sota la direcció de l’experimentat Jonathan Nott, com els cors de Noies i Infantil de l’Orfeó Català –dirigits per Buia Reixach i Glòria Coma, en l’adorable cinquè moviment– van excel·lir.
El jove i nombrós elenc instrumental, dirigit sense escarafalls per Jonathan Nott, va destacar per la claredat de les línies, per la generositat global d’un so ben definit i accessible –fet cridaner tractant-se d’una obra tan intricada– i per l’eficiència dels múltiples solistes que són convocats. Menció obligada a l’omnipresent trombonista (especialment al llarg de l’extensíssim primer moviment) o a la trompa de postilló, que des del background va traçar una línia evocadora, de gran lirisme, en el moviment en què Mahler tematitza l’empatia amb el món animal. La concertino va demostrar determinació i pulcritud en les seves filigranes, ben mesurades i sense recrear-se en el paper protagonista. La sensació que desprenia el conjunt, a mesura que avançava la vetllada, va ser la d’una seguretat creixent i una millor entesa entre seccions. Una progressió a plena consciència, com intuint efectivament el calibre de la matèria –sensible i contundent– que es portava entre mans: traç gruixut, bombo i platerets, marxes enfrontades en polifonia deslligada, però també la fragilitat d’una llum d’espelma en silenci, amenaçada pels aires nocturns.
La intensitat creix fins a arribar al moviment “Sehr langsam. Misterioso”, en què la mezzo Elena Zhidkova intervé amb aplom i el punt equidistant entre solemnitat i neguit per declamar una de les veritats abissals –humanament inassolibles?– del Zaratustra nietzscheà. Es percep el temps de vida en contrast amb l’anhelada i “profunda eternitat” (tiefe Ewigkeit) del plaer. ¿Una ironia, potser, la reprimenda de Jesús a sant Pere que després narren les veus blanques en l’angelical cinquè moviment? En qualsevol cas, la sublimació d’un amor que ho impregna tot fins al silenci més absolut, al Langsam final, resultà balsàmic en la versió de la Mahler Jugendorchester. Apassionats i disciplinats, els joves músics aconseguiren provocar el sacseig emocional dels assistents en diferents moments de la vetllada. Impossible sentir-se aliè a l’espectacle. Tot un món representat en la representació –com en el cas d’aquella maqueta a mida real, esmentada al relat de Borges– realitzada aquí en fluctuacions familiars o imprevisibles però sempre deliberades.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
