PALAU 100. Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela. Yuja Wang, piano. Cynthia Millar, ones Martenot. Dir.: Gustavo Dudamel. Simfonia Turangalila d’Olivier Messiaen. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE GENER DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
La febre veneçolana que desferma Gustavo Dudamel i l’orquestra professional d’El Sistema va ser suficient per exhaurir les localitats del concert que oferiren al Palau de la Música Catalana el 7 de gener passat, en un inici d’any musical que ha situat la ciutat de Barcelona en la cúspide musical internacional. Pocs dies abans d’aquest concert, que té aires d’esdevenir històric per diversos motius, Gustavo Dudamel havia estat escollit per dirigir el tradicional Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena al Musikverein, el proper gener del 2017, tot esdevenint el director més jove –amb diferència– a assumir aquest repte i honor. Així doncs, el director més desitjat del moment iniciava el seu any musical a Barcelona, al Palau de la Música Catalana; un any musical que clourà a Viena, prenent el relleu de directors d’enorme prestigi, com el mateix Mariss Jansons –convidat aquest 2016– i una llista interminable que aplega noms tan diversos com Clemens Kraus –l’impulsor–, Herbert von Karajan, Lorin Maazel, Zubin Mehta, Claudio Abbado, Riccardo Muti, Daniel Barenboim, Franz Welser-Möst o Georges Prêtre.
Tan històric és tenir el director més desitjat del moment en el primer concert de temporada de l’any 2016, com que una obra tan poc coneguda com la Simfonia Turangalila exhaureixi les localitats i assoleixi un èxit de públic indiscutible, amb una acceptació unànime d’una obra, en principi, d’audició exigent. No podem deixar de recordar com ja fa més de cent anys La consagració de la primavera d’Stravinsky era escridassada i blasmada en la seva estrena absoluta a París el 1913, mentre que actualment és una de les obres que desferma més passions. Potser el temps ha arribat també per a la Simfonia Turangalila, estrenada el 1949, és a dir, ja fa 65 anys. Com també va arribar el temps de Gustav Mahler, recordem-ho, pels volts dels anys seixanta, és a dir, uns cinquanta després de la seva mort, i que avui dia és un dels compositors més interpretats per les orquestres simfòniques de tot el món.
Esmentar Mahler i Stravinsky no és gratuït, ja que tots dos músics, com després també Messiaen, van trencar motlles en el seu moment, tot innovant en la forma compositiva, com també en la demanda d’una certa actitud a l’hora d’escoltar per part dels oients. No obstant això, Mahler cal situar-lo en l’òrbita postromàntica a cavall entre l’imminent trencament de la tonalitat i el melodisme exacerbat, amb una creativitat musical en què entren en joc nous elements, com la recreació de la natura i els sons del seu univers de records per crear noves atmosferes sonores, i el trencament definitiu de la forma simfònica tradicional. Stravinsky, un pas més enllà, aconsegueix amb La consagració de la primavera trencar el paradigma d’audició heretat del segle XIX. De la preeminència de l’harmonia i la melodia passem a la preeminència del ritme, quelcom del qual és deutora –de manera evident– la Turangalila.
Podríem dir, d’alguna manera, que Olivier Messiaen beu d’aquestes dues fonts per crear el paradigma de la simfonia representativa de la segona meitat del segle XX. Una obra monumental, amb una durada de pràcticament 80 minuts, que introdueix nous instruments propis de la modernitat com és un dels primers instruments electroacústics –les ones Martenot– i amb una estructura formal definida en deu episodis per descriure un determinat estat emocional de caràcter autobiogràfic.
Carlos Calderón explicava, en la conferència prèvia al concert, quins eren els quatre motors vitals d’Olivier Messiaen, que hom pot trobar en la seva obra magna, Turangalila: Déu, els ocells, els colors i l’amor. Turangalila, joc de paraules que Messiaen recull del sànscrit: “Turanga” + “lila”, té diverses interpretacions. Es pot traduir com “jove hindú” però també com “l’amor que transcorre en el temps com un cavall al galop”. El mateix Messiaen descrivia aquesta obra com “un cant d’amor… un himne a l’alegria. No pas l’alegria burgesa i tranquil·lament eufòrica de qualsevol home honest del segle XVII, sinó l’alegria tal com la pot concebre qui l’albira enmig de la desgràcia; és a dir, una alegria desbordant, encegadora i fora de mida”. L’amor enmig de la desgràcia esdevé una taula de salvació, un foc intern que serveix de revulsiu en una lluita alhora salvatge i espiritual per la supervivència, per la salvació, per la transcendència. Messiaen, catòlic i espiritual en gran mesura, va viure aquest sentiment al llarg dels prop de vint anys que la seva primera dona va viure un procés degeneratiu mental que la va portar a viure reclosa els deu darrers anys de la seva vida. Un temps en què Messiaen i la seva segona dona –alumna seva– es van enamorar i “plorar” –en paraules d’aquesta darrera– fins que la Claire va morir. Uns anys de desesperació continuada enmig del goig per l’amor naixent, un amor encès per les flames de la impossibilitat envoltat del drama vital. Un amor, d’alguna manera, semblant al de Tristany i Isolda, que només en la redempció per mitjà de la mort –en el cas de Messiaen d’una tercera persona– pot ser consumat.
I és precisament el tema del Tristan und Isolde de Richard Wagner el que Messiaen fa servir al llarg de la seva simfonia, en versió compactada, estesa, retrògrada, invertida… per fer d’aquest sentiment, l’amor, element omnipresent al llarg d’un dilatat viatge en el transcurs de la vida, amb episodis en què predomina la vitalitat, d’altres en què l’amor pren volada apassionada i d’altres en què la nit i la calma senyoregen en l’ambient musical evocat. Messiaen fa servir diversos temes motívics, que van apareixent d’una forma no gens casual al llarg de l’obra, per tal d’evocar el dolor i l’amor –contradicció no excloent– que ell mateix va viure. En la Turangalila apareixen ocells, però també colors –cal recordar la capacitat sinestèsica de Messiaen– i és per això que el piano i les ones Martenot hi esdevenen instruments cosolistes. La sinuositat del so de les ones Martenot complementa el caràcter percussiu que prioritza en el piano i que d’alguna manera complementa l’extensa secció de percussió de l’orquestra. Però alhora el piano té un espai de virtuosisme que, en la versió oferta a Barcelona, va recaure en la mediàtica pianista xinesa Yuja Wang, que tot i lluitar contra la inclemència de l’aire condicionat –que li tombava constantment els fulls de la partitura– i l’exigència aeròbica de la seva part, que li feia pujar la minifaldilla fins al límit de la natja, va demostrar trobar-se en el seu àmbit de confort, amb una interpretació tan esgotadora com brillant. Cynthia Millar, el pol oposat al caràcter expansiu de Yuja Wang, va concentrar la sensualitat en aquest estrany instrument que són les ones Martenot, de so sinuós, volàtil i eteri, que a vegades esdevenia solístic i d’altres feia de coixí harmònic a l’orquestra.
En la versió de la Turangalila oferta per l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar a Barcelona, faltà una mica de rodatge, i si bé el concert començà amb un punt de desconcentració, la compactació i la concentració s’anà assolint a mesura que avançava, fins a arribar a una explosió musical de les que acceleren el ritme cardiovascular i traspua per l’epidermis. Gustavo Dudamel demostrà, un cop més, el gran mestre concertador que és: posà ordre constantment i mantingué el pols de manera perpètua durant els vuitanta minuts de música només aparentment desbordada. Potser per això l’acord final sonà menys explosiu del que hom esperava, si bé la sensació de perpetuïtat, de final impossible, de “never ending story” és, precisament, el que buscava suscitar Messiaen.
En qualsevol cas, el concert signà un explosiu èxit d’audiència, que aplaudí i cridà “Bravo!” durant llargs minuts al final. Tant de bo Dudamel i la seva orquestra signin una “never ending story” amb el Palau i Barcelona, perquè puguem gaudir de més nits com aquesta.
