AGRIPPINA de Georg Friedrich Händel (versió de concert). Joyce DiDonato. Elsa Benoit. Luca Pisaroni. Xavier Sabata. Franco Fagioli. Andrea Mastroni. Carlo Vistoli. Biagio Pizzuti. Il Pomo d’Oro. Maxim Emelyanychev, clave i director musical. LICEU. 18 DE MAIG DE 2019.
Després de la seva estrena al Gran Teatre del Liceu el 2013, hem tingut una nova ocasió de gaudir de l’òpera Agrippina de Händel al mateix escenari. Es tracta d’una obra primerenca en la producció de Händel: la seva sisena òpera i la segona i última estrenada a Itàlia. Si es permet el símil, l’obra és una mena de Jo, Claudi operístic: el cardenal Vincenzo Grimani s’encarregà, al llibret, de posar de manifest les intrigues i les hipocresies d’una família enverinada pel poder, la Júlia-Clàudia (segons que sembla com a dard al papa Climent XI). L’argument gira entorn dels tripijocs de dues dones ambicioses i astutes, Agrippina i Poppea, que manipulen i sedueixen els homes del seu voltant per aconseguir el poder desitjat.
En aquesta ocasió es va tractar d’una versió de concert, tot i que amb el gran atractiu d’un càsting encapçalat per la mezzosoprano Joyce DiDonato i amb l’orquestra Il Pomo d’Oro, sota la direcció de Maxim Emelyanychev. De fet, aquesta mateixa versió tot just acabava de ser presentada al Teatro Real de Madrid, malgrat algunes baixes en el repartiment. Tot i ser una versió de concert, s’hi va intentar mantenir una certa teatralitat, cosa que s’agraeix quan es tracta d’òperes barroques de més de tres hores en format de concert (encara que aquí amb alguna part retallada, com els cors, entre d’altres). Recordem que aquestes òperes tan extenses estaven pensades per a un context teatral en què el públic no parava atenció contínua a l’espectacle. En canvi, la noció actual d’espectacle “obliga” a mantenir-la-hi constantment, cosa que pot resultar encara més feixuga sense la posada en escena. Així, doncs, es va agrair l’interès per teatralitzar, en la mesura possible, la proposta, malgrat algun detall tan incòmode escènicament com que els cantants portessin sempre la partitura.
El duet protagonista de dones àvides de poder el formaren DiDonato com a Agrippina i Elsa Benoit com a Poppea. Vam gaudir d’una DiDonato vocalment en estat de gràcia, amb intervencions realment brillants, com l’ària “Pensieri, voi mi tormentate”, amb una espectacular messa di voce inicial que va repetir ornamentada en els da capo, i un allegro central ple de força. Des del punt de vista teatral, DiDonato va crear una Agrippina convincent, tot aconseguint una cosa tan difícil com, per exemple, donar naturalitat a cantar posant-se i traient-se les ulleres. Però el seu carisma a vegades fou excessiu, com va passar en l’ària “Ogni vento”, de gestualitat exagerada.
En canvi, Elsa Benoit va proposar una Poppea més continguda. Benoit és una soprano de fraseig elegant i veu dolça, però mancada de força en moments de bravura, com es va observar en l’ària “Se giunge un dispetto”. En qualsevol cas, va ser un bon contrapunt femení a Agrippina, i mostrant així dues maneres diferents d’expressar els mateixos interessos maquiavèl·lics: una de més expansiva i l’altra més subtil.
La principal víctima d’ambdues és Ottone, paper originalment pensat per a cantant femenina, però aquí interpretat pel contratenor català Xavier Sabata, un cantant de veu càlida, elegant i versàtil, que lluí des de les agilitats d’una ària brillant com “Coronato il crin d’alloro” fins a la melancolia de “Voi che udite il mio lamento”, ària que tancà brillantment la primera part del concert.
Un altre contratenor que excel·lí fou l’argentí Franco Fagioli com a Nerone, fill d’Agrippina. Fagioli potser no té un timbre de veu bonic, però va sorprendre per la seva tècnica impressionant, una facilitat extraordinària per a la coloratura, una extensió vocal considerable i un innegable talent teatral que es plasmà en un Nerone emocionalment inestable que es passà l’òpera deambulant entre el desig de poder de la seva mare i el carnal per Poppea. Al cap i a la fi, aquest és el Neró que acabarà cremant Roma.
Entre els personatges principals, el menys brillant fou el Claudio de Luca Pisaroni, que entonà el paper sense caràcter ni expressivitat i amb colorature poc àgils. Però tot això ajudà a accentuar el caràcter calçasses del personatge, lluny de l’autoritat que hauria de tenir com a emperador. Per últim, cal destacar la bona feina del baix Andrea Mastroni i del contratenor Carlo Vistoli com a Pallante i Narcís, respectivament; així com el correcte Lesbo de Biagio Pizzuti.
Tot plegat fou conjuntat per l’orquestra Il Pomo d’Oro, amb una direcció d’orquestra correcta però excessivament gestual d’Emelyanychev: en certs moments, al continu se li afegien els cops de les sabates del director, que picaven al terra pels salts que feia, resultat d’una energia desbordada que no es traduïa en la música. En qualsevol cas, va ser una vetllada veritablement memorable, amb moments molt brillants que el públic amant del Barroc operístic segurament recordarà.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
