MANON LESCAUT de Giacomo Puccini. Carmen Solís, Enrique Ferrer, Milan Perišić, Jorge Juan Morata, Juan Carlos Esteve. Carles Ortiz, direcció d’escena i vestuari. Elio Orciuolo, direcció musical. AUDITORI DE CORNELLÀ. 24 DE MARÇ DE 2024.
Per segona vegada –després de Madama Butterfly la temporada passada– l’Auditori de Cornellà va acollir una producció de la Fundació Òpera Catalunya i ho va fer amb una bona entrada de públic que no va faltar a la cita amb Manon Lescaut.
El títol, sense ser evidentment el més popular del catàleg puccinià, conté bona part de les característiques de la música d’aquest compositor que n’asseguren l’èxit: protagonisme femení de l’argument, un parell d’àries cèlebres, melodisme encomanadís i orquestració sumptuosa.
Amb tot, la lentitud dramàtica dels esdeveniments al primer acte de l’òpera no va ajudar gaire a l’arrencada de l’espectacle, amb els cantants encara freds i, segurament, també cansats en l’última de les deu funcions ofertes d’aquest títol al llarg de l’últim mes.
Així, la soprano Carmen Solís, el gran actiu de la producció i que debutava en el rol, va optar per una interpretació molt continguda els primers minuts –probablement per subratllar l’aire de candidesa i innocència de la protagonista. A partir del segon acte, però, ja hi vam reconèixer la cantant excel·lent que és i que va enlluernar especialment amb les dues àries que li reserva la partitura.
Va ajudar-la la complicitat amb el tenor Enrique Ferrer, amb qui coincideix sovint dalt dels escenaris, tot i que ell va ser qui potser va acusar més la fatiga vocal derivada d’una gira tan llarga. Malgrat que va complir en tot moment, no va poder deslliurar-se en tota la vetllada d’un to lleument crispat.
Més contundent i convincent va ser el baríton Milan Perišić en el rol del germà de Manon, mentre que Jorge Juan Morata va quedar un pèl mancat de volum com a Edmondo i Juan Carlos Esteve es va guanyar alguna riallada del públic amb una interpretació correcta, tant vocalment com actoralment, a pesar dels anys que li falten per arribar als del seu personatge, Geronte di Ravoir.
L’orquestra va brillar especialment, ajudada per la col·locació al pati de butaques i la direcció d’Elio Orciuolo. Es va lluir, lògicament, a l’“Intermezzo” previ al quart acte, mentre que va caldre vetllar perquè no oferís un volum excessiu en fragments com ara el concertant del tercer.
L’escenografia, ja presentada el 2017 i recuperada en aquest any monogràfic Puccini amb motiu del centenari de la mort del compositor, resol bé les dificultats de presentar quatre escenaris molt diversos en cadascun dels actes.
