MANON LESCAUT de Giacomo Puccini. Llibret de Luigi Illica, Domenico Oliva, Giulio Ricordi i Marco Praga. Svetla Krasteva. Enrique Ferrer. Enric Martínez-Castigniani. Carlos Cremades. Juan Carlos Esteve. Carles Ortiz. Laura Brasó. Orquestra Simfònica del Vallès i Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. escènica: Carles Ortiz. TEATRE DE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 26 DE FEBRER DE 2017.
Per Robert Benito
La projecció ascendent de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell en aquestes temporades s’ha traduït amb la incorporació de nous títols al seu ja dilatat repertori. Si en temporades passades van ser Aida, Turandot o l’Otello verdià, aquest cop ha estat Manon Lescaut de Puccini, presentada per primer cop i amb una dignitat i qualitat admirables. Aquestes són les paraules que resumirien la ressenya que segueix sobre la nova incorporació i producció de la tercera òpera que va compondre Giacomo Puccini, estrena en aquesta Associació, que ja passa dels tres decennis d’existència.
No programar una altra Tosca o una altra Bohème té els seus riscos, com per exemple que la taquilla no sigui tan generosa com en altres ocasions. Ara bé, la possibilitat d’ampliar el repertori d’obres i donar a conèixer nous títols en el cicle Òpera a Catalunya bé mereix la pena més enllà del rendiment econòmic.
L’elegància en els decorats clàssics i realistes de Jordi Galobart, així com un historicista/reciclat vestuari de la mateixa Associació van donar un toc d’elegància respectant el desig del compositor de situar l’acció al segle XVIII. Molt adequada la regia de solistes i cor de Carles Ortiz, que suma un altre positiu en la seva carrera com a director escènic.
Aquest drama en quatre actes va conformar el primer gran èxit del compositor original de Lucca malgrat la competència que suposava l’anterior Manon de Massenet. Aquesta òpera va encimbellar el jove compositor italià als millors teatres europeus i li va comportar rebre posteriors encàrrecs, tot confirmant-ho en una trajectòria d’èxit. Aquesta producció de Sabadell va ser una mica accidentada, ja que dos dels tres membres inicialment anunciats del tercet protagonista van caure del programa. Inicialment programada en el rol que dóna nom a l’òpera, Maribel Ortega va ser substituïda per Svetla Krasteva, de bell instrument i amb una gran tècnica que va oferir una versió molt acurada de les seves dues àries més conegudes. “In quelle trine morbide”, del primer acte, va ser cantada amb un fraseig ampli i un atac segur i no gens estrident dels aguts que, no obstant això, no aconseguiren brillar tot el que s’esperava. Al quart acte, “Sola, perduta, abbandonata” va destacar per la bona projecció de la veu, malgrat que la seva actuació va resultar una mica distant i freda, tenint en compte que Manon Lescaut és un personatge visceral i apassionat. Tot i això, va ser en els diversos duos amb Des Grieux que es va notar una manca més palesa d’apassionament.
Enric Martínez-Castignani va ser el segon cantant a afegir-se a la producció, després de la caiguda del cartell de l’inicialment programat Carles Daza, a causa d’altres compromisos professionals al Liceu i altres produccions a la capital de l’Estat. Conegut per la seva gran professionalitat al repertori buffo, Martínez-Castignani ja ha participat en diferents produccions d’òperes de Rossini i Donizetti, i amb veritable èxit tant a Sabadell com en altres teatres i festivals europeus. El seu debut en el rol puccinià de Lescaut, germà de Manon, tingué un resultat notable. Si bé aquest és un rol que necessita un altre tipus de vocalitat més lírica, Castignani va saber compensar-ho amb el seu bon fer com a actor i destacant en la gran escena del segon acte amb Manon i en el tercer amb Des Grieux, amb una veu perfectament projectada i una línia de cant encertada.
El tenor madrileny Enrique Ferrer, que ja va triomfar com a Otello la temporada anterior, tornava en l’actual amb Des Grieux i farà un posterior Don José de la Carmen, amb què es tancarà la temporada.
La seva veu, de ric esmalt i gran volum, va ser el més lliurat de la nit, tant en l’aspecte escènic com en el vocal, tot aportant la passió que faltava en els duos entre els protagonistes, i destacant en els actes segon i quart, amb una versió molt notable dels seus moments de protagonisme absolut, com en “Donna senar vidi mai” del primer acte. El més impactant van ser la seva interpretació i saviesa escènica, la seva desesperació en la gran escena final de L’Havre del tercer acte, en què va palesar el seu coneixement de la teatralitat canora de Puccini.
Correctes els molts comprimaris de l’obra, si bé l’Edmondo de Carlos Cremadas no va convèncer en l’aspecte vocal, com tampoc la part escènica del Geronte de Juan Carlos Esteve, que va semblar compensar la seva joventut en un personatge marcat a la partitura com a baix brillant amb una sobreactuació fora de credibilitat.
El cor titular va oferir una prestació correcta i equilibrada, i hi va destacar el petit conjunt femení del madrigal, format per cinc components del cor que no apareixien en programa, amb l’excepció de Laura Brasó.
L’Orquestra del Vallès va sonar molt compacta seguint la batuta d’un Daniel Gil de Tejada que va destacar pel seu equilibri i expressivitat, sabent concertar amb precisió com ens té acostumats, si bé va acusar certa duresa en la seva versió de l’“Intermezzo” de l’acte tercer pel que fa a la secció de corda.
Com a resum, reprenem les paraules que suggeríem al principi de la recensió, una Manon Lescaut de Puccini d’una dignitat i qualitat admirables en termes musicals i estèticament molt bella en la seva proposta escènica, de la qual pot perfectament sentir-se orgullosa l’Associació i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en aquesta primera incursió.
