SCHUBERT LIED II. Manuel Walser, baríton. Alexander Fleischer, piano. Lieder de Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 4 DE DESEMBRE DE 2018.
Des que cinc anys enrere va començar a ser guardonat en diferents concursos, les actuacions del baríton Manuel Walser en recitals i en participacions a rellevants festivals d’Europa van creixent de manera exponencial. Ja va actuar l’any 2015 al festival de Vilabertran cantant el Winterreise i, quan encara no ha arribat a la trentena, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que no només és una de les grans veus del lied del moment, sinó que en serà un referent els propers anys. La seva emissió, la seva dicció, la seva manera d’estar a l’escenari centrat només en la veu i mantenint-se pràcticament immòbil, acompanyant-se amb discrets moviments de les mans, denotaven unes taules pròpies de molts anys d’experiència. Però el fenomen Walser cal explicar-lo per la seva elecció en fer l’aprenentatge musical, per la seva intel·ligència a destriar un repertori que sempre s’adeqüi a la seva veu.
Deixeble de Thomas Quasthoff, Christa Ludwig o Brigitte Fassbaender, Walser ha participat en cursos dels sublims pianistes schubertians Alfred Brendel o Wolfram Rieger i ha sabut envoltar-se dels millors mestres per forjar una veu impecable per cantar lied. Acompanyat per un pianista de la talla d’Alexander Fleischer –especialitzat en el món del lied sota el mestratge de Wolfram Rieger–, la veu de Walser va regalar-nos la nit de dimarts passat disset lieder de Schubert en què la temàtica recurrent romàntica de la natura, l’amor, la mort, la nit… creaven una atmosfera màgica dins la Sala Oriol Martorell davant d’un públic que, si bé no era gaire nombrós, quedava absort en un absolut silenci amb les seves bellíssimes interpretacions. Un recital traçat amb intel·ligència, en el qual, com feia notar Silvia Pujalte a les notes del programa, no hi havia cap lied a partir d’un poema de Goethe, però en canvi estava basat en un poemari en el qual no mancaven els versos de Seidl, Rückert, Schobert –amb la Música de mort– o Johann Mayrhofer –amb el sublim Nachstück.
De Walser ens quedem amb el cos de la seva veu, sense fissures entre un registre greu sonor i admirablement clar i un registre agut en el qual s’enfila amb absoluta facilitat. Però el registre central, que li permet emetre un cant dotat d’absoluta naturalitat, de projecció nítida, sense necessitat d’emprar un excés de força per omplir de sonoritat la sala, és el que més ens captiva de Walser. Els mitjans tècnics treballats fins al mínim detall són la base per desplegar una àmplia gamma de recursos expressius imprescindibles en una música tan difícil d’expressar com la dels lieder de Schubert: la dolçor amb què va afrontar Nachtstuck (Nocturn) o el bellíssim Im Abendrot (Al capvespre); la naturalitat i frescor amb què va cantar Die Taubenpost (Colom missatger), el darrer lied del compositor vienès; el dramatisme inherent a Totengräbers Heimweh (Nostàlgia de l’enterrador), el lied amb què tancava el recital i que va fer emmudir l’audiència durant uns llargs segons…
La veu de Walser i l’excepcional pianisme de Fleischer van transmetre l’essència més delicada i intensa de la música i la paraula de cadascun dels lieder tan curosament escollits. Un lied tan apropiat com Nacht und Träume (Nit i somni) va sonar ja fora de programa com a comiat d’un recital meravellós.
Imatge destacada: Manuel Walser. © Thomas Walser (foto d’arxiu)
