BARCELONA OBERTURA CIUTAT DE CLÀSSICA. Emma Stratton, piano. Juan Barahona, piano. Daniel del Pino, piano. Obres d’Albéniz i altres autors. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ. MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA. 18 I 19 DE MARÇ DE 2023.
Enguany ha retornat el Barcelona Obertura Spring Festival complementat amb el Ciutat de Clàssica, una sèrie de concerts gratuïts oferts a vint-i-tres espais emblemàtics de diversos districtes de Barcelona. Dins aquesta àmplia oferta, dos d’aquests espais, la sala del Tornaveu de l’auditori de la Fundació Joan Miró i una de les dedicades a les taules més representatives del gòtic –pertanyents, entre d’altres, a Jaume Humet– del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) van ser escenari de tres recitals amb la figura d’Isaac Albéniz com a nexe d’unió.
Com va explicar prèviament als tres recitals Víctor Medem, es pretén fer dialogar la música d’aquest compositor amb la d’altres, tot coincidint amb la commemoració del centenari d’Alícia de Larrocha. Tot disposat per acollir tres pianistes extraordinaris: Daniel del Pino, Medalla Albéniz de Camprodon 2022 i amb un absolut reconeixement internacional; Jaume Barahona, pianista asturià deixeble de Bashkirov a Madrid, d’Alexeev a Londres i de Zilberstein a Viena, i la pianista de Pals Emma Stratton, que actualment cursa un màster de piano a Hamburg i que promet ser una pianista del tot rellevant del panorama musical els propers anys.
La tarda de dissabte va ser el torn de la jove Emma Stratton amb un programa dedicat a la Sonata en Do major, KV 330 de Mozart, el segon quadern d’Ibèria i el Carnaval de Schumann. Una Sonata de Mozart interpretada amb absolut rigor de totes les indicacions de la partitura (legatos, dinàmiques, notes picades…) amb un pianisme nítid i que no abusava mai del pedal. Una lectura diàfana d’una artista jove, elegant en el gest, de refinada sensibilitat, però també portadora d’una energia i vehemència que va desplegar en una lectura del Carnaval plena d’apassionament. La sala del Tornaveu s’omplia dels colors d’aquesta cèlebre obra romàntica amb una versió en què convivien la poesia i la rauxa, la dialèctica entre Eusebius i Florestan, en una versió tècnicament impecable, plena de fogositat i valentia en els tempi. Deixebla, entre d’altres, d’Alba Ventura, el seu segon quadern de la Iberia (“Rondeña”, “Almería” i “Triana”) va inundar-nos de ritme i color i ens atrapà amb una claredat i riquesa de timbres que denoten una maduresa interpretativa que va més enllà de resoldre els innombrables esculls tècnics de l’obra. Una pianista d’una elegància musical i brillantor tècnica admirables.
La matinal del MNAC va acollir dos recitals. Una de celebrada a poca distància del punt de sortida i arribada de la Marató de Barcelona, amb els entorns de la Fira de Montjuïc que presentaven un ambient festiu i bulliciós entre atletes, turistes i vianants. El MNAC, però, era un espai de silenci, i més encara la sala de les taules gòtiques d’Humet, del mestre de Sant Jordi i la princesa, on el pianista Juan Barahona obria el seu recital amb la virtuosística música del valencià Francisco Coll, Three pieces “After Turia”, partitura del 2020 reblerta de virtuosisme i fortalesa, de gran complexitat tècnica que el pianista asturià ha interpretat en nombroses ocasions. Barahona és un pianista d’una maduresa musical absoluta. La seva visió de la Suite Bergamasque de Debussy ens submergia en un mar de colors delicats i matisos que cobraven una bellesa diàfana amb l’oníric “Clar de lluna”. Però el seu pianisme va ser exultant amb una versió esplèndida d’una obra tan complexa com La vega d’Isaac Albéniz. Matisos de color, varietat de dinàmiques, claredat sonora per a una obra intensa i evocadora que, com ell mateix explicava, va ser escrita just abans de la Suite Iberia. Magistral la sensibilitat desplegada a “Evocación”, colorista i brillant en els ritmes que sempre va imprimir a “El puerto” i sublim en una versió d’“El Corpus Christi en Sevilla” que, per la seva intensitat, majestuositat i un domini tècnic absolut, va acabar de mostrar-nos la profunda maduresa d’un pianista d’unes qualitats musicals de primer ordre. La delicadesa de l’Impromptu núm. 3, op. 90 de Schubert va coronar un recital per recordar.
Després d’uns minuts de pausa entrava un pianista de qui sobra tota presentació com és Daniel del Pino, amb un programa que, com els anteriors, tenia una exigència màxima a nivell tècnic i musical. Novament la música de la Iberia d’Albéniz (“Albaicín”, “Lavapiés”, “Jerez” i “Eritaña”) va dialogar amb la dels altres compositors, en aquest cas amb estudis d’una exigència tècnica desbordant com són dos d’Adolf von Henselt, el cada cop més interpretat en sales de concerts vuitè Estudi de l’opus 40 de l’ucraïnès Kapustin i els dotze Estudis, op. 10 de Chopin.
Com Javier Perianes, Martin García o Juan Pérez Floristán, Del Pino posseeix uns dots interpretatius diferencials. Bellíssima la seva manera d’abordar els colors de l’“Albaicín”, de resoldre els temibles paranys tècnics d’“Eritaña”, de copsar els ritmes de “Lavapiés”. Un Albéniz de primera magnitud seguit de dos estudis marcadament romàntics del contemporani de Chopin Adolf von Henselt. Colossal la seva versió de l’estudi de Kapustin, per després, com ell va mateix va explicar, entrar en l’obra que des de petit va marcar el seu interès pel piano: els Estudis de Chopin. Una versió farcida de valentia amb un Quart i Onzè de la sèrie (acords arpegiats) d’un virtuosisme desbordant, i una sensibilitat en el Tercer i Sisè com una mostra més de la seva categoria artística. Abassegador en el número 9 en Fa menor i, per descomptat, una versió passional i rotunda en un Revolucionari esplèndid. Un recital coronat amb el primer Estudi de l’opus 25, que tancava aquest cicle de tres concerts amb el nexe d’unió de la música d’Albéniz. Una brillant iniciativa dins un entorn artístic tan representatiu de la nostra cultura i història.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
