PALAU 100. Freiburger Barockorchester. Orfeó Català. Alexander Melnikov, piano. Isabelle Faust, violí. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Dir.: Pablo Heras-Casado. Obres de Schumann i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 28 D’ABRIL DE 2014.
Per Josep Barcons
L’escriptura concertística de Schumann s’allunya notablement dels cànons virtuosístics que busquen que el solista faci focs artificials i l’orquestra quedi relativament relegada a un segon pla. Són un prodigi de lirisme i d’inventiva, però tot i que el solista concerta amb l’orquestra, la batalla és d’igual a igual. I, si bé el solista té fragments endiabladament difícils, no llueix amb espectacularitat esbatanadora, i cal descobrir-hi les meravelles en els petits detalls i rebuscar-los fins i tot quan la línia solista es fon dins el tutti orquestral.
Però que els Concerts de Schumann no siguin especialment espectaculars, no vol dir que un programa amb els Concerts de Schumann no ho pugui ser. I aquest fou el cas de la vetllada del dilluns 28 d’abril passat al Palau, on la Freiburger Barockorchester dirigida per Pablo Heras-Casado interpretava els concerts de piano, violí i violoncel de Schumann l’un darrere l’altre, òbviament –com no pot ser altrament amb aquesta formació– amb criteris històrics. I ho feia amb tres solistes afins a aquesta aproximació que són un referent en els camps respectius: el de piano comptava amb Alexander Melnikov (al fortepiano); el de violí amb Isabelle Faust (amb el seu Stradivarius), i el de violoncel amb Jean-Guihen Queyras (amb el seu instrument de final del segle XVII). I per acabar-ho de vestir i fer-ho gros, el fet de comptar amb el cor de la casa, l’Orfeó Català, permetia encetar la primera part del concert amb el meravellós Nachtlied de Schumann, i la segona, amb dues de les onze Cançons gitanes de Johannes Brahms.
Plantejar interpretar la quasi integral dels Concerts de Schumann (si deixem de banda la raresa de la Conzerstück per a quatre trompes) en un sol concert era veritablement un dels bombons de la temporada. I més encara tenint en compte els intèrprets a qui s’encomanava la tasca. Però potser per les expectatives creades amb l’espectacularitat del programa en si, el concert no va acabar sent d’aquells que queden inesborrables a la memòria. Tot fou més que correcte, amb un Concert de piano fresc, un Concert de violí enèrgic en l’orquestra i relativament captingut en la solista, un Concert de violoncel lluït de cap a peus, i unes intervencions corals destacables (en el Brahms, amb Melnikov com a pianista acompanyant de luxe).
L’estona llarga d’aplaudiments a quarts de dotze tocats va certificar les pràcticament dues hores i mitja de bona música que s’havia escoltat. Bona música i prou, sense que la categoria dels intèrprets i de les obres arribés a produir una experiència estètica d’aquelles que aclaparen els sentits. Tot i no ser desbocats, els aplaudiments premiaven l’esforç i el lliurament dels cantaires de l’Orfeó, dels integrants de l’orquestra (sens dubte, un referent) i dels tres solistes. I també premiaven l’empenta i el lliurament de Pablo Heras-Casado al capdavant de tot plegat, que –amb el seu ímpetu, la seva energia i la seva consideració– va deixar clar per què aquest jove granadí és un dels directors d’orquestra amb més projecció internacional dels nostres temps.
