PALAU 100. María Dueñas, violí. Philharmonia Orchestra. Marin Alsop, directora. J. Montgomery: Strum. E. W. Korngold: Concert per a violí en Re major, op. 35. S. Prokófiev: Suite del ballet ‘Romeu i Julieta’. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE GENER DE 2025.
La violinista granadina María Dueñas va erigir-se en la gran protagonista del concert celebrat al Palau amb la Philharmonia Orchestra dirigida per Marin Alsop. Al costat de la formació britànica, el talent d’aquesta intèrpret de vint-i-dos anys va tornar a enlluernar-nos amb una versió de l’atractiu Concert per a violí de Korngold plena de calidesa, de sonoritats màgiques i sempre rodejada d’una musicalitat pròpia d’una artista amb dècades de bagatge.
Aquest concert inscrit en la gira que la Philharmonia està realitzant per Espanya i que suposava la tercera ocasió que la directora novaiorquesa dirigia a la nostra ciutat, es va obrir amb Strum, de la seva conciutadana Jessie Montgomery. La gènesi d’aquesta obra originària com a quintet de violoncels es remunta a l’any 2005, essent posteriorment adaptada per a quartet de corda i finalment per a la secció de cordes orquestrals. En l’obra, com explica la pròpia compositora, empra “motius de textura, capes d’ostinati rítmics o harmònics, base sonora per sobre de la qual les melodies s’entrellacen”. Obra escollida per al lluïment de la secció de cordes de la Philharmonia, secció que enlluerna per la seva riquesa de sonoritats, la conjunció, i de la qual sobresurten la calidesa dels violoncels i la profunditat dels contrabaixos. Una partitura ben construïda, però ancorada en un llenguatge que defuig els riscos avantguardistes.
Korngold va destacar per les seves oscaritzades bandes sonores i per un repertori “clàssic” que abraça des de delicioses cançons, òperes –com Die tote Stadt escoltada anys enrere al Liceu– o l’intens Concert de piano per a la mà esquerra. María Dueñas ens brindava l’oportunitat d’escoltar una obra deliciosa, d’una orquestració amb textures que conté des de pinzellades straussianes fins a colpidors motius romàntics i que atorga al violí solista la possibilitat de compartir uns diàlegs meravellosos amb l’orquestra. La partitura, que pren diversos motius musicals emprats en anteriors bandes sonores, té en la romança central el moment de més atractiu musical. Dueñas va cercar la calidesa de so, l’expressió que copsava tota l’essència musical que desplega una obra rica en matisos, bella en si mateixa i que des de l’exuberància virtuosística del darrer moviment fins a la calidesa que va exterioritzar en l’apartat central va mostrar-nos un ventall de registres que denoten la seva qualitat. Dueñas ha assolit un gran èxit amb tots els seus enregistraments, des del Concert de Beethoven fins als Capricis de Paganini; interpreta de manera exemplar el Concert de Bruch –obra amb la qual va debutar als divuit anys al costat de l’ONE–, té afinitat per les obres d’avantguarda i copsa de manera brillant les celebèrrimes Quatre estacions de Vivaldi. Una artista camaleònica amb un futur que es presenta ja imparable.
El concert va reservar la segona part a la Suite de ‘Romeu i Julieta’ de Prokófiev. Una versió desigual quant a intensitat dramàtica i indiscutible a nivell tècnic orquestral. Marin Alsop és una directora amb un ofici indiscutible, però a moments l’objectivitat en els plantejaments juga en contra d’una major creativitat expressiva. Va ser un Romeu i Julieta amb moments excepcionals, com el dramatisme de la “Mort de Julieta”, en què les cordes novament van sobresortir. Moments desiguals en els equilibris de sonoritats, excessivament impetuosos –com el precedent a la “Mort de Tibaldo”, amb els seus quinze cops de timbal, desenllaç d’aquest passatge tràgic– que tenien com a contrast instants com el del “Pare Lorenzo” expressats amb una sentida espiritualitat.
Un concert que l’orquestra va completar amb The wild bears, el darrer número de la segona suite de The wand of youth d’Elgar i la Dansa hongaresa núm. 5 de Brahms en què la directora, no sabem si amb un criteri del tot encertat, va invitar el públic a seguir-la com si es tractés la Marxa de Radetzky. Un concert en el qual, a més de les cordes de la Philharmonia, va brillar el talent per sobre de tot de María Dueñas.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
