ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Maria João Pires, piano. Tomàs Grau, director. Obres de W. A. Mozart: Concert per a piano i orquestra núm. 20, KV 466. Simfonia núm. 41, KV 550, “Júpiter”. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE DESEMBRE DE 2020.
Ja donem per fet, any rere any, dècada rere dècada, que quan la pianista Maria João Pires afronta una obra de Mozart –també de Schubert, Bach, Beethoven…–, la música assoleix un grau de perfecció interpretativa que converteix la seva versió en un referent ineludible per als melòmans. I les seves recreacions sublims de música de Mozart es remunten ja a la dècada dels anys setanta, quan el talent d’aquesta pianista nascuda l’any 1944 –i que feia el seu primer concert amb quatre anys– oferia una mirada magistral vers la música del compositor austríac mitjançant uns concerts i enregistraments de referència.
Pires va tornar a un Palau que presentava pràcticament el màxim d’aforament permès en aquest moment, al costat d’una pletòrica OCM que, amb la batuta de Tomàs Grau, segueix celebrant els seus quinze anys d’existència. El talent de Pires es posava al servei del Concert per a piano, en Re menor, núm. 20 de Mozart, l’obra concertant més dramàtica llegada pel compositor i una de les aportacions més sublims del geni de Salzburg. I certament, Pires, envoltada per una orquestra que sempre busca un altíssim grau d’implicació artística amb les obres que interpreta, va tornar a fer aquest miracle interpretatiu mozartià. Tots coneixem el talent de Pires: refinada, de fraseig elegant, amb un gust exquisit per cercar uns contrastos diferenciats però perfectament equilibrats… El seu Mozart era declamat amb la màxima precisió sonora per enarborar un discurs en què la puresa cristal·lina del seu lligat s’enfocava a extreure un dramatisme punyent, sense caure mai en un excés en l’exageració de dinàmiques que traspassés la barrera de la coherència musical. El seu Mozart tornava a fluir amb una naturalitat màgica, amb una intensitat de contingut en què res s’escapa del control, amb una exquisidesa en el gust expressiu fruit del talent i de dècades de bagatge interpretatiu. Amb una OCM que en tot moment va envoltar de sonoritats bellíssimes i intenses el pianisme de Pires, poder escoltar aquest Concert en Re menor sense una desmesura abassegadora en les dinàmiques ni tampoc caure en una concisió que no deixi lloc a una línia expressiva, està en mans de només uns quants pianistes escollits.
Ja fora de programa, Pires i l’OCM van oferir el sublim moviment lent central del Concert per a piano núm. 21 de Mozart com una rúbrica elegant i refinada a la intensitat musical viscuda amb el Concert KV 466.
I si una obra orquestral de Mozart posseeix una intensitat musical que excel·leix dins el seu gènere musical, aquesta sens dubte és la Simfonia Júpiter, el testament simfònic mozartià que en el seu darrer apartat, que segueix l’estructura de forma sonata fugada, culmina amb la cèlebre coda final amb la superposició dels diferents motius temàtics apareguts en el decurs del moviment. Suposa un repte afrontar la Júpiter, i Tomàs Grau i l’OCM no van dubtar a entrar en aquest univers musical per destriar al màxim tota la intensitat que ha d’irradiar aquesta obra que no deixa lloc a l’especulació ni tampoc dona respir a uns músics que han de mantenir les altes exigències tècniques. Grau va optar per un Mozart punyent, mai desmesurat en la realització de matisos, en un punt òptim de refinament en els moviments centrals i focalitzant tota l’energia i intensitat en un darrer moviment en què la precisió de l’orquestra –impecables tant els instruments de vent com les cordes– culminava una Júpiter d’una altíssima qualitat interpretativa.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer
