Tarragona Clàssica-Cicle de Tardor. Camerata XXI. Marta Mathéu, soprano. Dir.: Tobias Gossmann. Josep M. Rota: Plenitud (obra encàrrec, estrena), Héctor Berlioz: Les Nuits d’Été, op. 7, Jan Václav H. Vorísek: Simfonia en Re, op. 24. Palau de Congressos de Tarragona. 22 d’octubre de 2011.
Per MÒNICA PAGÈS i SANTACANA
Tarragona ha inaugurat nova temporada simfònica amb l’orquestra Camerata XXI que dirigeix Tobias Gossmann. Un concert que va tenir lloc el passat 22 d’octubre al monumental Palau de Congressos d’aquesta ciutat, un auditori de dimensions espectaculars, construït en roca viva i amb unes qualitats acústiques excel·lents. La protagonista d’aquest concert inaugural va ser la soprano tarragonina Marta Mathéu. Una veu que ja ha agafat volada al nostre país i que desitgem que pugui anar traspassant cada vegada més fronteres. En aquesta ocasió va interpretar Les Nuits d’Été de Berlioz amb un doll de veu clar i brillant, que aconseguia les transparències que demana el misteri de la música francesa. Mathéu va arribar a tocar el cor sublim d’aquesta obra amb la netedat de la seva expressió i un timbre lluminós que va omplir d’emoció un Palau de Congressos malauradament poc ple.
A més d’aquesta obra mestra de Berlioz, el programa va incloure l’estrena d’una obertura titulada Plenitud del compositor també tarragoní Josep M. Rota. Una obra optimista que subratllava l’orquestra amb la intervenció del metall i que responia a l’esperit inaugural d’aquesta nova temporada simfònica en aquesta ciutat. Tota una demostració de talent autòcton, tant pel que fa a la composició de Rota com per la interpretació de Marta Mathéu, que definia ben clar els principis artístics que vol defensar Camerata XXI. En la segona part, aquesta orquestra, amb Tobias Gossmann al capdavant, va interpretar l’única simfonia que va escriure el compositor txec Jan Václav Vorísek. Un músic contemporani de Beethoven que va morir massa prematurament. Autor d’aquesta única simfonia, escrita el 1821, hi va demostrar la seva força orquestral i la inspiració del seu temperament, propi de l’època que va fer de pont entre el classicisme i el romanticisme.
