FESTIVAL BACHCELONA. Solistes Salvat Beca Bach (Maëlys Robinne, soprano; Gabriella Noble, contralt; Martí Doñate, tenor; Timothy Edlin, baix). Cor Bachcelona Akademie. Marcel Jorquera, solista Akademie. Bachcelona Consort. Ryo Terakado, concertino. Daniel Tarrida, orgue. Masaaki Suzuki, clavecí i direcció. J.S. Bach: Cantates BWV 119 i BWV 137, àries de les cantates BWV 120, BWV 69 i BWV 29. L’AUDITORI. 12 DE JULIOL DE 2023.
Després d’haver propiciat, les últimes edicions, diverses visites de Ton Koopman a Barcelona, el festival Bachcelona ha convidat enguany una altra llegenda viva d’entre els especialistes en repertori bachià, el japonès Masaaki Suzuki –deixeble del primer, per cert- per a una doble cita: el concert inaugural i una audició d’orgue.
La primera d’aquestes va omplir la Sala 2 de L’Auditori de l’habitual públic fervorós del festival i del compositor barroc. Per a una ocasió tan especial –el Bachcelona insisteix a celebrar enguany el desè aniversari en comptes d’haver festejat l’any passat la desena edició, com sol ser més habitual-, el festival va reunir els solistes de la Salvat Beca Bach d’enguany, el cor Bachcelona Akademie i el Bachcelona Consort, amb el concertino convidat Ryo Terakado i Daniel Tarrida a l’orgue.
El programa va consistir en dues de les cantates més celebratòries de Bach –les que porten els números de catàleg 119 i 137- i una selecció d’àries d’altres tres per al lluïment dels tres becaris –la plaça de tenor va quedar deserta-. Cal afegir-hi el cor participatiu d’una vuitantena de veus que, després d’un assaig previ, van poder interpretar també, a manera de propina, juntament amb els artistes de l’escenari i sota la direcció de Suzuki, el coral final de la segona cantata.
De bon començament, ja va quedar clara l’atmosfera festiva del concert. Suzuki va ser rebut amb una ovació i cor i orquestra van mostrar plena sintonia amb el mestre japonès, que dirigia des del clavecí. Sempre estimulats per l’entusiasme i l’etern somriure als llavis del director japonès, van desgranar amb agilitat -sense les dilacions que suposen sovint els canvis de disposició de l’escenari, per exemple- un programa d’una durada molt adequada.
Els solistes van revelar la bona feina –també pedagògica, no tan sols artística- que fa el festival i tant els tres titulars de la beca com els altres dos que van intervenir ho van fer amb qualitat i solvència, amb especial menció per al baix Timothy Edlin, que va lluir, a més, una veu especialment bella.
