LIFE VICTORIA. Homenatge a la cançó basca. Miren Urbieta Vega, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Jordi Bosch, recitador. Obres de Jesús Guridi, Andrés Isasi, Pablo Sorozábal, Félix Lavilla, Manuel Garcia Morante i Antón García Abril. CAPELLA DE SANTA ÀGATA DE BARCELONA. 20 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Jaume Comellas
Un dels mèrits del cicle Life Victoria és que ofereix una proposta en conjunt trencadora respecte del que es un cicle habitual de lied. Una proposta poc convencional, creativa i amb capacitat de sorprendre, i això li dona un atractiu a part i amb ell la seva plena justificació en el panorama musical barceloní.
En aquest context se situa el recital que ens ocupa, en oferir una panoràmica suggestiva del liederisme basc, un món a casa nostra massa desconegut; dissortadament massa desconegut. A més, es va proposar una panoràmica que, encara que poc variada pel que fa a idearis estètics –només l’obra de García Abril s’escapava de la convenció–, sí que contenia un tot ric en atractius que a més van ser bàsicament ben explotats per l’equip interpretatiu, en un context genèric amb un cert perfum de caire popular. I del conjunt emergien clarament els inicials set temes de Jesús Guridi, una delícia d’exquisidesa, de refinament, elegància i plenitud. Un hom tenia ganes de “més Guridi”, i de fet això es pot traslladar també a altres tipus de composicions, atès que aquest gran músic vitorià és tan poc programat. I aquest desig es va completar amb el bis d’una ària de la seva òpera Mirentxu en una interpretació de Miren Urbieta Vega, perfecta i carregada d’emotivitat. Probablement el millor del recital.
També va excel·lir l’obra de Sorozábal, els seus esplèndids Set lieder sobre poemes de Heine, que així mateix van mantenir el gruix d’interès i d’alçària del recital pel que fa a composicions.
El nostre Manuel Garcia Morante va tenir la seva parcel·la de glòria en les seves delicioses harmonitzacions de quatre també delicioses cançons populars basques del conjunt de ni més ni menys quaranta que ell mateix va dir que havia harmonitzat.
García Abril va aportar, tal com s’ha apuntat, la dimensió estèticament més avançada, tanmateix en la seva subtil càrrega abstracta de digestió menys fàcil per a intèrpret i espectador.
Miren Urbieta Vega té un instrument noble, potser excessivament poderós quan no el controla bé, com va passar en alguns excessos expansius; tanmateix en el cant a mezza voce, en el cant en adagio, va excel·lir per la seva sensibilitat, per com va saber crear climes emotius i transmetre l’essència dels continguts poètics de les cançons. Hi ha fusta noble de liederista, però cal passar-hi el paper d’esmeril per acabar-la de polir. El recital va tenir l’encert afegit que els textos en euskera fossin recitats en traducció al català, afer del qual es va ocupar aquest gran actor que és Jordi Bosch, que ho va fer tan bé, o sigui molt, com podia esperar-se d’ell.
Capítol a part per a Rubén Fernández Aguirre, en una tasca d’acompanyament d’alta categoria; la seva presència va ser agomboladora no sols per a la cantant, sinó també per als espectadors. I encara que això pertany més al capítol de crònica que al de crítica, l’ús del piano personal de Victoria de los Ángeles va afegir un lleu plus especial de calidesa a l’esdeveniment.
