PODIUM INTERNACIONAL DE MATADEPERA 2016.
per Mònica Pagès i Santacana
Matadepera és un reducte de pau al peu del Montcau que té un dels festivals més antics de Catalunya, el que va impulsar Francesca Marlet ara fa trenta-sis anys: el Festival Internacional de Música de Matadepera. Des de llavors hi han passat diverses generacions de músics, noms molt destacats del panorama autòcton i també forà, que l’han convertit en un clàssic. Aquest festival ofereix un bon pretext per delectar-nos amb el nostre paisatge interior i també amb noves músiques que són triades i servides amb un criteri molt concret.
Ara fa tres anys, la pianista Katia Michel i el violoncel·lista Peter Schmidt, vinculats a Matadepera, van aportar un aire nou a les propostes habituals d’aquest festival i van poder començar a organitzar un pòdium, un aplec de músics encara joves catalans i estrangers, que poguessin assajar al llarg d’una setmana diversos programes de cambra, amb l’objectiu d’establir una convivència, una experiència intensiva i de descoberta d’aquest repertori per a cambra. Un model de festival inspirat en els diversos pòdiums musicals que podem trobar per Europa i del qual també tenim un bon exemple a Alella amb els Músics en Residència que des de fa sis anys convoquen amb èxit la violinista Helena Satué i el trompista José Vicente Castelló. A banda de poder reunir un bon grup de músics, que generalment pertanyen a la mateixa generació i que comparteixen la mateixa inquietud envers la interpretació de la música de cambra, aquest tipus de festival intensiu també serveix per obrir els assajos al públic perquè pugui conèixer de prop el procés que significa la preparació d’un concert.
Amb aquests pressupòsits, Peter Schmidt, director artístic del Pòdium de Matadepera, ha volgut establir des de la primera edició un cicle que no sigui únicament fet de concerts diversos, sinó que es lliguin formant un discurs narratiu o emocional, com declarava ell mateix en les presentacions i que va ser explicat amb més detall per Joan Vives en una conferència prèvia al primer concert. D’aquesta manera, cada programa tenia una part d’un títol general que Schmidt va compondre amb les següents paraules: “Identitats, perdudes, lluites i la pau guanyada.” Així, el 4 de juliol va ser el torn de les “Identitats…”, amb el Sextet op. 48 d’Antonín Dvořák, el Trio per a flauta, violí i piano de Nino Rota, el Choros núm. 2 per a flauta i clarinet d’Heitor Villa-Lobos i el Sextet per a clarinet, dos violins, viola, violoncel i piano d’Aaron Copland. Un programa que va ser interpretat als violins per Joel Bardolet, Byol Kang i Willy Michel, a les violes per Isabel Villanueva i Noelia Gómez, als violoncels pel mateix Schmidt i la coreana Eun-Sun Hong, i amb la flautista alemanya Kathrin Christians, la clarinetista Ona Cardona i Katia Michel al piano. Un programa que feia honor al títol i que des del principi transportava l’oient cap a una intensitat sonora plena d’angles i d’arestes, amb ritmes traïdors, sobretot en l’obra de Copland, que arribava a l’oïda com una mena de calidoscopi sonor.
Aquesta mateixa intensitat va semblar que s’atenuava al principi del segon concert, que va tenir lloc l’endemà, el dimarts 5 de juliol, i que portava per títol la paraula “… Perdudes”. Schmidt va escollir per il·lustrar el significat d’aquesta paraula els Dos fragments per a clarinet, violí, viola i violoncel d’Alexander Zemlinsky, que va iniciar la nova cita amb una certa amabilitat. A continuació, Ona Cardona va tocar el Lied per a clarinet sol de Luciano Berio travessant lentament l’espai de la Casa de Cultura de Matadepera per fer d’enllaç amb l’obra següent: el Quadrivium per a tres Stradivaris de Xavier Montsalvatge, que Schmidt va voler presentar doblat en dos trios de corda, el primer amb el violinista Josep Colomé, la viola Noèlia Gómez i el violoncel·lista Pau Codina; i en l’altre trio, Joel Bardolet, Isabel Villanueva i Eun-Sun Hong. Els dos trios de corda es van alternar els quatre moviments d’aquesta obra, que sonava en dos punts diferents de l’espai. Una manera d’experimentar amb la música que podia arriscar la unitat de l’obra, però que en el cas d’aquest Montsalvatge accentuava encara més l’esperit contrastant de cada temps, que combinava la llangor amb la ironia mitjançant una àmplia paleta de timbres. El moment més culminant d’aquest concert i, probablement, de tot el Festival, va ser la interpretació d’una obra cabdal del repertori de cambra del segle XX: l’Octet de cordes que George Enescu va compondre quan només tenia divuit anys emulant l’octet que també va escriure molt prematurament Mendelssohn. Una obra sense treva, composta de cinc moviments que tallen l’alè des de la primera nota. Un tour de force per als vuit músics que la van poder treballar intensament en aquella mateixa sala de Matadepera els dies d’assaig previs al concert i que van anar desplegant com si toquessin una gran simfonia de quaranta minuts de durada. Era la primera vegada que es podia sentir aquesta obra en aquest poble i probablement trigarem anys a tornar-la a sentir al nostre país.
El dimecres 6 de juliol la intensitat d’aquest Pòdium Internacional de Matadepera 2016 es mantenia amb un concert titulat “Lluites…” i que presentava un programa majoritàriament desconegut, amb una obra per a flauta i piano del compositor contemporani Guillaume Connesson (1970), Le rire de Saraï, el “Diàleg” de la Sonata per a violoncel sol de György Ligeti, que també va sonar desdoblada en els violoncels de Schmidt i de Codina, tot fent que el discurs de l’obra perdés una certa intensitat. I en la segona part, el Quintet amb piano de Gustav Mahler i el primer temps del Quintet de Leo Ornstein, de nou un compositor que vam poder descobrir en un “Allegro barbaro” despietat que acabava de reblar el sentit del títol d’aquest concert.
Aquests tres primers concerts tenien una dificultat considerable, tant interpretativa com auditiva, cosa que donava molt de mèrit als músics que van conviure al llarg d’aquesta primera setmana de juliol, sobretot per la dificultat que implica tocar junts per primera vegada, fer-se al tarannà de cadascú i trobar el punt en comú del caràcter de l’obra en menys hores d’assaig de les desitjables. També té un gran mèrit el públic selecte de Matadepera, entre el qual trobem personalitats molt destacades, com la de l’escriptor Jaume Cabré, i que va omplir gran part de la sala d’actes del Centre de Cultura, que disposa d’un espai neutre, on la música de cambra pren una proximitat especial, directa, sense ornaments, quasi quirúrgica.
En l’esperada “… Pau guanyada” del quart i últim concert, el dijous 7 de juliol, Isabel Villanueva va interpretar l’Elegia per a viola d’Igor Stravinsky i, a continuació, un arranjament per a quintet de cordes d’una obra d’Orlando di Lasso que porta per títol Da pacem Domine i que Peter Schmidt va voler enllaçar sense la interrupció dels aplaudiments amb el Quintet per a cordes, D. 956 de Franz Schubert, com si aquesta pau tan desitjada, que semblava pressentir la mort d’aquest compositor, esdevingués el retorn a casa, a aquella cambra de música del XIX plena de poesia i de sentiments sonors que el temps va anar traslladant de manera convulsa a les sales de concerts. Un recorregut turbulent per a la creació musical feta amb els mínims elements però amb la màxima complexitat i que un any més va convertir aquest Pòdium Internacional en el que avui dia es podria anomenar una nova Matadepera experience.
