NORMA de Vincenzo Bellini. Llibret de Felice Romani. Marta Mathéu, Airam Hernández, Teresa Iervolino, Marko Mimica, Núria Vilà, Néstor Losán. Domingo Hindoyan, direcció musical. Àlex Ollé, direcció d’escena. LICEU. 19 DE JULIOL DE 2022.
El debut de Marta Mathéu com a Norma al Gran Teatre del Liceu ha motivat la publicació d’una infinitat de notícies, comentaris, crítiques i lloances, ja des del moment en què el Teatre va presentar la temporada i de manera creixent els últims dies i setmanes, fet que no deixa de confirmar l’excepcionalitat del fet. Més enllà de la informació estricta, però, les valoracions afegides no ajuden a afrontar amb neutralitat ni l’actuació de Mathéu ni aquesta producció d’un gènere en el qual ja és sempre prou difícil abstreure’s de referents.
Dit això, Mathéu va optar sàviament per defugir comparacions i explotar aquells aspectes de la partitura més pròxims a la seva manera de cantar, és a dir, imprimint un estil propi a la sacerdotessa druida i procurant de no allunyar-se de l’estil belcantista en què el compositor la va concebre. Per això va recórrer sovint al registre piano i va lluir recursos com ara les agilitats i l’expressiva mezza di voce que tant la caracteritzen i que li van permetre aconseguir moments deliciosos, però va tenir més dificultats, per exemple, de projecció en el registre greu de la tessitura. Tampoc la van ajudar possiblement els nervis o la manca de temperatura en la seva primera aparició en escena, fet que es va traduir en una “Casta diva” excessivament intimista. El repte, definitivament, era molt important, però l’aposta també, i tant l’un com l’altra s’han d’agrair.
El mateix va passar al tenor Airam Hernández, amb uns inicis destrempats, especialment en el registre agut, que aviat van donar pas a un creixement progressiu al llarg de la funció. L’Adalgisa de Teresa Iervolino va ser una bona interlocutora per a tots dos, amb un timbre agradable i homogeni que es va estrafer, però, més d’una vegada en el registre agut. D’entre els rols secundaris, van agradar més Núria Vilà com a Clotilde i Marko Mimica com a Oroveso que no pas Néstor Losán com a Flavio.
La direcció de Domingo Hindoyan va ser més aviat neutra i no va acabar de saber extreure gaire interès de l’esquemàtic acompanyament instrumental ni gaires matisos del cor.
L’escenografia i la direcció actoral van ser protestades per la seva ostensible foscor i per la lletjor compartida pel vestuari, així com per una suposat missatge de denúncia dels fanatismes religiosos que no acaba de quedar clar.
Imatge destacada: (c) Gran Teatre del Liceu.
