TEMPORADA OBC. Alisa Weilerstein, violoncel. Dir.: Diego Matheuz. Obres de Magrané, Xostakóvitx i Beethoven. L’AUDITORI. 16 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
El quart programa de la temporada de l’OBC ens va apropar a tres obres d’una personalitat i característiques que per la seva riquesa d’elaboració demanen dels intèrprets un treball del tot exigent. Tres obres d’estètiques diferents, com “…secreta desolación…” del jove compositor reusenc Joan Magrané, el segon dels concerts per a violoncel i orquestra de Xostakóvitx amb una estel·lar Alisa Weilerstein com a solista i la ben coneguda Simfonia núm. 5 de Beethoven, en un concert dirigit sota les ordres del director Diego Matheuz.
L’any 2014 la composició “…secreta desolación…” era escollida obra guanyadora del Premi Reina Sofía de Composició. Aquesta obra, primera partitura orquestral de Magrané, és un clar reflex del detallisme i la sensibilitat que marca l’estil d’aquest compositor. Com ell mateix va explicar al públic que va assistir al concert, l’obra té com a inspiració el poema Serán ceniza… d’Ángel Valente i, per sobre de tot, el preludi del “festival sagrat” Parsifal de Richard Wagner. L’obra de Magrané utilitza una rica paleta de colors orquestrals, en què aquell interval de tercera que propicia el desplegament d’un acord major en el fragment inicial del preludi és un leitmotiv recurrent en la composició. Amb un llenguatge que defuig la tonalitat i fins i tot els motius melòdics extensos, juga constantment amb unes textures refinades sota una atmosfera plàcida però punyent. La partitura, curosament elaborada, desplega serenitat i una sensibilitat pròpia d’un autor que admira les obres de Josquin, Monteverdi i Orlando di Lassus i l’obra pictòrica de Piero della Francesca, Dürer i també Miquel Barceló. Una notòria interpretació de l’OBC va permetre escoltar aquesta interessant composició que el proper dia 9 de gener de 2016 serà interpretada novament a Glasgow per la BBC Scottish Symphony Orchestra dirigida per Matthias Pintscher.
Malgrat no gaudir de la popularitat del Primer Concert per a violoncel, el Concert per a violoncel núm. 2 de Xostakóvitx conté una fortalesa i una qualitat musical indiscutibles. La que és la darrera obra concertant de Xostakóvitx va ser escrita l’any 1966 i, curiosament, fins a aquest cap de setmana mai no havia estat interpretada per l’OBC. Estrenada per Mstislav Rostropóvitx –dedicatari de l’obra–, aquesta obra introspectiva, serena i inspirada en el segon moviment per una emotiva melodia popular d’Odessa, va tenir com a solista estel·lar Alisa Weilerstein, que tornava a actuar amb l’OBC dos anys després de l’última presentació. Considerada una de les estrelles del panorama internacional, la seva introspecció interpretativa, la serenitat i temperància, la sensibilitat i la força interior desplegada en el decurs del concert van expressar tota l’exigència musical i interpretativa que demana aquesta partitura. Amb una orquestra que es va mostrar impecable sota la batuta de Matheuz (director prou conegut per la seva trajectòria a La Fenice del 2011 al 2015 i que dirigia per primera vegada l’OBC), les textures del Concert de Xostakóvitx van emanar amb personalitat, tot establint uns diàlegs amb la solista equilibrats en la sonoritat i plens de la densitat requerida per l’exigència de la partitura. Una gran interpretació que Weilerstein va coronar, ja fora de programa, amb música de Bach.
Si en el decurs de la primera part l’orquestra va mostrar unes sonoritats equilibrades i matisades, en la interpretació de la immortal Simfonia núm. 5 de Beethoven, aquest detallisme va donar pas a una lectura més abocada a la fortalesa i a un desplegament d’energia. La seva va ser una versió tendent a prioritzar més les sonoritats més opulentes (especialment la de la secció de metalls) i a prioritzar els motius melòdics principals per sobre del matís, en detriment de cercar una major gradació de la sonoritat en les dinàmiques i un enfocament més detallista. Interpretació brillant, colorista i fins i tot emfàtica d’una partitura sublim que, per la seva riquesa musical, pot rebre infinitud de punts de vista, com el plantejat per Diego Matheuz.
