CICLE MORNING GLORY. Isabel Villanueva, viola. Pau Codina, violoncel. Marc Heredia, piano. SALA APOLO. 17 i 24 DE GENER.
Per Miquel Gené
Durant aquest mes de gener la Sala Apolo de Barcelona s’ha vestit de vermut i de clàssica amb la segona edició del Morning Glory, un cicle que presentàvem en l’edició de desembre 2015-gener 2016 de la «Revista Musical Catalana», el qual planteja apropar joves i destacats artistes d’aquest àmbit a un públic divers i en un ambient poc habitual per a la música clàssica. Llums de colors, sofàs, butaques i tauletes baixes, barra oberta durant tot el concert i un protocol, a priori, per reinventar.
A la pràctica, l’hàbit pesa, i tot i algun tímid intent, com la breu tertúlia amb els músics posterior al primer concert i les introduccions als concerts, les formes es van mantenir fidels a l’etiqueta de sempre: entrades, sortides, aplaudiments, silenci. El públic, en molts moments, no sabíem què havíem o podíem fer i semblàvem necessitar que algú ens esperonés per deixar de banda certs costums o posar-los en pràctica: ja es pot aplaudir? Els artistes, fidels al protocol clàssic, no van contribuir a relaxar del tot l’ambient.
Isabel Villanueva, viola, i Pau Codina, violoncel
El primer dels quatre concerts del cicle, anunciat com una batalla de cordes, ens presentava dos joves músics de gran projecció. La violista navarresa Isabel Villanueva, premi Ojo Crítico de Radio Nacional de España, i el violoncel·lista català Pau Codina van compartir l’escenari sense esperit bel·licós. Johann Sebastian Bach va ser l’autor que els dos músics van triar per a les seves intervencions solistes.
Villanueva obria amb la cèlebre “Xacona” de la Partita núm. 2 per a violí una aposta d’inici arriscada que va patir per mantenir a ratlla. La seva proposta interpretativa es va basar en la suavitat i en un estat introspectiu, d’emoció concentrada en la capacitat per frasejar i explicar cadascuna de les veus de l’obra, que funcionava molt bé en el registre piano, però que es veia superada en els passatges que requerien més pes.
Pau Codina, per la seva banda, va fluir de manera més còmoda amb la Suite núm. 1 per a violoncel, una obra molt més ben adaptada al seu instrument i amb la qual va desplegar una intensitat de toc contingut. Un so molt net i reposat, en un registre d’intensitat mitjana, amb gran control del fraseig i desplegant habilitats d’il·lusionista per teixir frases dins de frases dins de frases… El seu bon gust pel rubato i la intensitat concentrada en la mà esquerra ens apropaven a un Bach amable i fàcil de seguir, sense sobresalts però punyent.
Els músics van atacar conjuntament el Duet amb dues ulleres obligades de Ludwig van Beethoven, les Danses jasídiques de Zikmund Schul i les Bucòliques de Witold Lutoslawski. El concepte musical de conjunt va quallar a la perfecció, a través d’una proposta reposada i poc agressiva. Sense estridències ni grans gestos, van conduir tota la nostra atenció cap a la música, sense sobreactuar ni quan aquesta semblava demanar-ho, expressant totes les emocions amb petits gestos, contrastos subtils i un suau balanceig per sobre del pols.
Marc Heredia, piano
El pianista barceloní Marc Heredia es presentava també amb Bach per obrir la segona sessió dels Morning Glory. El Preludi i Fuga, BWV 867 va resultar clar en el toc i en el disseny de veus, encara que tou en el seu conjunt, amb un fraseig discontinu en què les diverses parts no semblaven estar al servei d’un mateix tot. En els tres Paisatges de Frederic Mompou va saber trobar millor aquesta coherència formal. Heredia endreçava millor el material de partida i va gaudir jugant a les subtileses en l’equilibri entre melodies i acompanyaments. Hàbil en els passatges piano, el registre fort se li resistia en un instrument de petites dimensions que no l’ajudava a aconseguir tota la profunditat necessària. El virtuosisme de la Fantasia op. 28 d’Aleksandr Skriabin no li suposà més problemes que la dura batalla que li donava l’instrument per dotar d’amplitud el seu so, que a poc a poc es va anar obrint. I finalment, i ja a la segona part, arribà al fons de les seves possibilitats amb la monumental Après une lecture du Dante de Franz Liszt, amb la qual vam descobrir un pianisme de grans contrastos dinàmics i expressius, amb els quals Heredia donà un profund sentit i continuïtat a una música de per si fraccionada. Net en la dicció, potent en el so, brillant en els registres piano i amb un fraseig ara més sòlid, però encara amb molt marge de millora.
