Obres per a piano de Frédéric Chopin: opus 59-64. Deutsche Grammophon, 2017.
Una autoritat pianística de primer ordre, com Maurizio Pollini, es pot permetre escollir les obres que interpreta i enregistra. Les composicions del final de la vida de Frédéric Chopin no acostumen a ser les més populars; potser per la complexitat estructural i –en alguns casos– l’absència d’una línia melòdica fàcilment identificable i cantabile, com s’esdevé de forma cridanera a la Polonesa-Fantasia en La bemoll major, op. 61. En la seva interpretació, de respiració àmplia –més pausada del que és habitual– resulten, no obstant això, summament comunicatives. La mítica clarividència que s’ha destacat en el pianisme de l’italià refulgeix encara i ofereix centelleigs del geni que també ha estat admirat als recitals oferts al Palau de la Música. Una idea excel·lent és obrir la gravació amb la suggestiva Barcarolle en Fa sostingut major, op. 60; obra que convida a una escolta agradable però exigent, sense estalviar complexitats en el seu vaivé embriagador. Fins i tot les peces de ball incloses (masurques i valsos) es veuen carregades d’una gravetat per moments enigmàtica, una falsa lleugeresa que Pollini aconsegueix transmetre amb assossec. La pau d’esperit no és contrària a l’excés de sentiment que es pressuposa en les obres del Romanticisme, sinó que el complementa. Ja que fins i tot els dos Nocturns destaquen per una bellesa serena, gens afectada, que remata la intrigant Masurca en Fa menor, op. post. 68 núm. 4.
