IBERCAMERA. Royal Philharmonic Orchestra. Amanda Forsyth, violoncel. Pinchas Zukerman, violí i director. Obres d’Elgar i Brahms. L’AUDITORI. 23 DE MAIG DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
La Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Pinchas Zukerman, va iniciar el seu concert a L’Auditori amb una peça de tall obertament introductori, una peça de saló, lleugera en to i poc o no gens exigent per a l’oient, concretament la Serenata per a cordes en Mi menor, op. 20 d’Edward Elgar. El seu creador és conegut per obres grandiloqüents i de gran colorit orquestral, cosa que òbviament no es va apreciar al llarg d’aquests primers dotze minuts de la vetllada, de pura (mera) aclimatació auditiva. Minuts que ja no tornaran, per cert. Potser és una opinió insubstancial –i potser, llavors, no és aquest el lloc idoni per expressar-la–, però una gran orquestra no hauria de permetre’s escalfaments d’aquest tipus, ni per a ella mateixa ni pensant en els oients, que mereixen des del primer minut poder gaudir de la intensitat pressuposada. Més seriosa es va posar la cosa amb la interpretació de les Variacions sobre un tema original, op. 36, “Enigma”. Inequívocament compromesa, la Royal Philharmonic hi exhibí un so sumptuós des de l’enunciació del tema original, de port solemne i emotivitat continguda. Un tema que reapareix, fragmentat, en els moviments següents, les anomenades “variacions”; és puntualment evocat per un instrument solista o una secció, que entreobre aquella finestra, a manera de reminiscència llunyana, sense arribar a lletrejar al complet. En realitat els moviments gaudeixen d’una relativa independència, no en va el mateix compositor les desplega a imatge i semblança d’algunes personalitats properes a ell, com ara la seva dona (variació I), mitjançant l’ús d’una peculiar sinestèsia musical-psicològica. La culminació, en la variació XIV, es correspon amb el seu propi autoretrat, grandiós i triomfal. La Royal Philharmonic, molt atenta a les inflexions del discurs, va evidenciar la seva familiaritat amb el llenguatge d’Elgar, el qual, si bé no revolucionà la pràctica compositiva, ha aconseguit transcendir la seva època. Cal pensar, sense anar més lluny, que entorn de l’any de creació d’aquestes variacions (1899) Gustav Mahler componia la seva Tercera Simfonia, obra eclèctica i inabordable, que anticipa alguns dels cataclismes artístics més apassionants del segle XX.
Un altre compositor que en la seva època no va ser considerat precisament revolucionari, tot i la rotunda inventiva que demostren les seves obres i el reconeixement de la seva genialitat, és Johannes Brahms, com se sap enfrontat a les aspiracions de totalitat de l’art wagnerià. Clàssic en termes d’equilibri, malgrat el seu aguerrit pathos romàntic, mai no ocultà la devoció per Beethoven. Una admiració viscuda en ocasions com a complex, que el portà a demorar la data de composició de les seves quatre simfonies. Al Doble concert en La menor, op. 102, obra de maduresa programada a la segona part, retrobem els atributs típicament brahmsians, com ara una tendència a la monofonia; tendència transgredida dialècticament, des de dins, a través de petites emancipacions d’instruments o seccions que a manera de lluites intestines donen un relleu gloriós als passatges, ja polifònics. El doble protagonisme de violí i violoncel compleix en bona mesura amb aquesta funció. Zukerman va baixar del podi, essent cedit a la violoncel·lista Amanda Forsyth, que al capdavall és la seva parella a la vida real des de fa més d’una dècada. Va ser bella, rica en matisos la declamació d’inici per part de Forsyth: hi imprimí un ritme lent, convidant a una degustació més pausada, que es va retrobar en el tutti subsegüent. No tan agradable, la manera de dirigir el gruix de l’orquestra, amb tempi escassament marcats. La contundència de la creativitat de Brahms congenia poc amb la manca de rigor en les mesures; i fins i tot si el nivell de la Royal Philharmonic és elevat, va demostrar requerir –almenys en aquesta ocasió– un treball més intensiu. Els solistes destacaren un gra massa per sobre del conjunt, que va fer de comparsa pràcticament durant tota l’obra, amb algunes sacsejades emocionants en el moviment final: un rondó d’aires zíngars, en el qual l’humor en els diàlegs entre solistes és notori, i que va ser resolt amb un gran sentit del ritme també per l’orquestra. Gairebé sense deixar lloc per als aplaudiments, els protagonistes van oferir un parell de bisos, estranyament precipitats en l’execució. Tot just abans del segon, va sorprendre sentir Zukerman –com afectant mal humor– exclamar-se “another one and we go home”…, ja que, la veritat, el clam no havia estat per a tant.
