PALAU PIANO. Alexander Melnikov, piano. Obres de C. Debussy: Préludes (llibres I i II). PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE MARÇ DE 2020.
En l’estil d’Alexander Melnikov sembla haver-se dipositat l’essència pròpia d’un pianisme elegant, profund, clar, acurat en l’expressió tan propera a grans mestres, com Sviatoslav Richter o Eliso Virsaladze. Richter sempre va reconèixer el talent de Melnikov i, pel que fa a la pianista georgiana, la seva empremta hi és del tot manifesta pels estudis de postgrau que va fer sota la seva direcció a Munic. Una manera de tocar que no només assoleix el bo i millor del seu estil amb la música de Xostakóvitx –n’ha fet un enregistrament antològic dels 24 Preludis i fugues–, Prokófiev o Skriabin, sinó que arrela també amb una fermesa idèntica en els colors subtils de la música francesa.
Ara Melnikov va tornar al Palau per oferir-nos un dels corpus més emblemàtics de la literatura per a piano, com són els dos llibres de Preludis de Debussy. Vint-i-quatre peces, vint-i-quatre joies d’una inspiració en què es sublima el piano del compositor francès i en què l’exotisme, les recreacions de les atmosferes màgiques, els colors de les harmonies, la vinculació amb les imatges de la pintura impressionista, amb les paraules d’una poesia simbolista, embolcallen un seguit de sensacions que ineludiblement han d’atrapar l’oient. I Melnikov, des de la lentitud onírica del primer Preludi: Danseuses de Delphes, va saber omplir de meravelloses sonoritats la sala modernista del Palau i recrear-hi amb un pianisme ple de subtileses aquesta màgia que traspua de l’estil inconfusible del piano del compositor francès.
Emblemàtic amb Le vent dans la plaine, encisador amb Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir, va recrear amb una serenitat i un domini progressiu les dinàmiques i sempre atenent a la indicació de “profundament calmat” a l’inoblidable preludi La cathédrale engloutie.
Melnikov és un dels habituals al Palau. El seu maratonià recital del juny del 2017 dedicat als Preludis i fugues de Xostakóvitx o els seus concerts de cambra amb Jean-Guihen Queyras revelen un estil camaleònic, capaç d’arrelar amb una perfecció idèntica en la música de Beethoven, Skriabin, Bach i, per descomptat, en el repertori de la música del segle XX. I el pianista rus ens va captivar en aquesta ocasió per la seva amplíssima paleta de colors sonors, pels diferents matisos que s’emmotllaven tant a l’exotisme espanyol implícit en el preludi La puerta del vino, com a les subtileses més refinades que brollen de La terrasse des audiences du clair de lune o en l’explosió de color que feia emergir dels Feux d’artifice amb un virtuosisme de precisió extrema. Un pianisme versàtil, encisador, controlat en l’ús del pedal i les conseqüents ressonàncies harmòniques, amb la calidesa necessària per aprofundir en l’essència del llenguatge ple de cromatismes i subtileses de Debussy, però sense caure mai en una lentitud lànguida que fes perdre el més substancial del discurs inherent a cadascun dels Preludis.
Melnikov va plantejar un Debussy elegant, de delicadesa extrema, del qual brollaven mil i una sensacions màgiques, unes aromes musicals delicioses que evocaven un inesgotable ventall de matisos, uns colors tamisats implícits en aquests magistrals dos llibres de Preludis que sempre cal saber evocar.
