PALAU PIANO. Alexander Melnikov, piano. Xostakóvitx: Preludis i fugues, op. 87 (integral). PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE JUNY DE 2017.
Per Lluís Trullén
Música en estat pur, sense concessions i que requereix un grau màxim de concentració per no perdre ni un detall de la complexitat de l’entramat de veus, de ritmes o de modes emprats. Escoltar en directe la integral dels Preludis i fugues de Xostakóvitx (uns cent cinquanta minuts de música) és un fet inusual, no només per la durada (que obliga a dividir el recital en tres parts), sinó per la densitat i exigència a la qual es veu sotmès el pianista. Alexander Melnikov es disposava a afrontar aquest repte excepcional a la Sala de Concerts del Palau.
Va sortir a l’escenari plenament concentrat, relaxat i tenint l’absoluta certesa que res escaparia del seu control. I quan va finalitzar el tour de force –entre bravos i més bravos del públic– la seva actitud seguia essent relaxada, sense mostrar cap signe de cansament, ni físic ni mental. Melnikov ha treballat fins a límits insospitats aquesta obra que va enregistrar anys enrere i que va ser seleccionada per la revista «BBC Music Magazine» entre els cinquanta millors enregistraments de tots els temps.
L’any 1950, bicentenari de la mort de Bach, Xostakóvitx comença a escriure aquesta obra que va finalitzar el febrer de l’any següent. La gran pianista Tatiana Nikolajeva –de la qual sempre recordarem la inoblidable versió de les Variacions Goldberg que va oferir a Barcelona fa uns vint-i-cinc anys enrere– va ser la seva destinatària i primera intèrpret de l’obra, una estrena que tingué lloc a Sant Petersburg el 23 de desembre de 1952. El seu enregistrament va ser referència absoluta per la seva austeritat, claredat i el rigor, en què es percebia tota la seva passió per la música de Bach. Després Ashkenazy en va fer una interpretació supèrbia, i més actualment altres pianistes –entre ells la pianista alacantina Marisa Blanes– no han dubtat a apropar-se a aquesta obra.
Però la versió de Melnikov, un pianista marcat per la seva creativitat propera a l’estil d’Sviatoslav Richter, posseeix unes particularitats certament admirables. Converteix la complexitat en facilitat, fruit d’un meticulós i exhaustiu treball previ en el qual l’anàlisi formal, l’estudi harmònic, tímbric, rítmic i de sonoritat proporcionades per l’ús de les escales modals encaixen a la perfecció per crear un tot unitari. Afronta aquesta música amb una facilitat no només tècnica, sinó musical, que ens resulta fascinant. La polirítmia o les complexitats que presenten els compassos a cinc i a set, constantment alternats amb altres divisions del temps, no són obstacles, sinó mitjans per dibuixar amb un traç clarificador el seu discurs. Un estil en el qual els matisos executats amb el més lleu pianissimo es completen amb uns crescendos de perfecta gradació sonora.
El públic seguia amb un silenci absolut el pianisme màgic que ens regalava el pianista conscient de la transcendència del moment. Melnikov atorga un sentit a la interpretació que podríem catalogar de romàntic, per la flexibilitat en els tempi i per l’àmplia gamma de sonoritats amb què s’allunya en aquests aspectes dels criteris més austers presents en altres versions. Crear una atmosfera onírica en la qual es donaven cita des dels contrapunts de Bach, les harmonies de Debussy, els colors inconfusibles d’Skriabin, l’opulència de Rachmàninov i, per descomptat, l’incisiu piano de Xostakóvitx expliquen la màgia que aporta aquesta interpretació escoltada al Palau. No volem deixar passar per alt la claredat en la diferenciació entre les veus, en què les entrades dels subjectes en fugues d’estructures pluritemàtiques apareixien amb diafanitat absoluta i fent del tot clarificador el seu discurs. Una nit màgica en què Melnikov ens va transportar cap a una de les obres més transcendents de Xostakóvitx i paradigmàtiques del pianisme rus.
