CICLE JAZZ EN VIU. Natsuko Sugao Group. Natsuko Sugao, trompeta; Iván González, trompa i joguines; Jordi Santanach, saxos i flauta; Enric Peinado, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix; Josema Martín, bateria. CAFÈ DE L’AUDITORI DE SANT CUGAT. 29 DE GENER DE 2017.
Per Miquel Gené
El desenvolupament i la consolidació d’una banda és un procés que requereix temps i treball. És reconfortant poder seguir alguns projectes al llarg del seu creixement i intentar entendre de quina manera van evolucionant a partir de la progressió dels músics i del seu encaix.
El Natsuko Sugao Group tancava la primera etapa de la presentació del seu segon disc, La danza de una luz (Underpool, 2016), al magnífic cicle que l’associació Jazzenviu organitza els diumenges al vespre al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat. Un treball que segueix les mateixes coordenades que ja vam sentir a Sakura, primer enregistrament de la banda, però que dóna més espai als diferents elements per elaborar-se i explicar-se, alhora que relaxa la pressió sobre l’estructura.
La música de Sugao beu de manera explícita de les sonoritats del seu Japó natal. L’ús de determinades escales pentatòniques, el particular so que demana als instruments de vent, propers a algunes formacions clàssiques japoneses com el Gagaku, i les imatges que evoquen alguns títols ens posen en contacte amb les seves arrels. Les melodies continuen sent el material primordial amb què treballa i estructura cada tema i les utilitza a diferents nivells: com a veus lead a solo i en unísons precisos o com a acompanyaments interiors que cal descobrir en un segon pla.
L’obertura estructural en aquest segon disc té molt a veure amb la investigació en la vessant del free jazz d’alguns dels músics de la formació: Iván González, membre destacat del col·lectiu de free que s’agrupa al voltant de Discordian Records i la sala Robadors; el mateix González, Sugao, Santanach i Martín i la seva experimentació en la malauradament desapareguda David Mengual Free Spirits Big Band. D’aquesta manera, els temes, que sorgeixen de seccions melòdiques amb un pols ben definit, sovint desemboquen en regions obertes, de caràcter solista i menys definició mètrica que fan la sensació que qualsevol cosa és possible: digressions de la trompeta a les quals la banda es va sumant progressivament; un solo de contrabaix amb acompanyament subtil de guitarra i bateria; sons d’ocells i percussions.
Dins d’aquestes regions, els temes creixen i es prenen l’espai necessari per desenvolupar les idees dels músics, a vegades sorgides dels propis motius melòdics, d’altres del seu bagatge personal. És en aquests moments quan cadascú es mostra davant del públic de manera més visceral, sense amagar res, i sorgeixen meravelloses bogeries com Magic Natchan: el grotesc diàleg entre guitarra elèctrica i flugel inicial desemboca en un ritme drum and bass de bateria i la veu de Sugao que ens transporta al Japó tradicional; solo de contrabaix sobre la mateixa escala pentatònica de la melodia, l’aire del Japó; de nou melodia dels vents, que ens condueixen a una zona especulativa en duo, en la qual volen inquiets l’un al voltant de l’altre, cada cop més nerviosos; de nou ataca la bateria amb el seu drum and bass i retornem a les línies de veu i flugel, per sota de les quals despunta afilada la guitarra elèctrica; solo de bateria i tutti per fondre. Meravellós.
