ESTIU AL PALAU-FESTIVAL GREC. Ramon Gener, presentador. Germán de la Riva, baríton i percussió. Nerea de Miguel, mezzosoprano, violoncel i percussió. Mireia Vila, violí, percussió i veu. Laura Díaz, oboè, percussió i veu. Sergi Marquillas, trompeta i veu. Rafael Planelles, trompa, percussió i veu. Jeremy Friedman, glockenspiel, timbales, bateria, petites percussions i veu. Pedro Pardo, piano, ukelele, veu i direcció musical. Francesc Abós, direcció escènica i coreográfica. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE JULIOL DE 2020.
Dins el Festival Grec i durant dues jornades, el Palau de la Música ha programat l’espectacle Meravellós Mahler!, bo i seguint, és clar, els protocols de la pandèmia. Es tracta d’una d’aquelles produccions que crítica i públic poden contemplar inicialment amb recel o dubte, però que sorprenen i convencen. Primer, per jugar amb canals diversos cercant un filó en la multimodalitat, on la música és la part essencial d’una acció vestida pel moviment escènic. Aquí, la tasca de Francesc Abós soluciona la teatralitat amb una varietat estimable de recursos que inclouen tocs d’humor, coreografies geomètriques i ecos de dansa contemporània. A aquests, s’hi sumen l’ambientació lumínica, pocs efectes de so enregistrat i els vuit músics que van tocar diferents instruments i van cantar de memòria. En conseqüència, són perdonables els desajustos d’afinació. El purisme canor no és ni ha d’ésser la finalitat principal, especialment tenint en compte la necessària versatilitat del grup instrumental. L’excepció la marcava el baríton Germán de la Riva, més resolutiu i de centre prou ample.
El segon motiu rau en l’ascendència com a pseudomusical d’inspiració angloamericana, dirigit a un públic heterogeni –infantil i tot–, a partir d’uns arranjaments ben elaborats per al conjunt bàsic de violí, violoncel, oboès, trompa, trompeta, percussió. La selecció musical també aplega repertori de moda, popular i difós de l’època fora de les sales de concerts, tot emulant la funcionalitat difusora de les Heurigenmusik, igualment pol d’influència en el sincretisme estilístic de Mahler. Un tret ja present a la cantata Das klagende Lied, de sonoritat hereva de L’Anell wagnerià, amb què es clou intel·ligentment la proposta liderada per Pedro Pardo, com a director i des del piano (i a l’ukelele). No obstant això, s’hi enyora un fil narratiu que sostingui una base dramatúrgica més enllà de la música; que manllevi la sensació d’estar davant d’una mena de playlist en escena, repartida en moviments o blocs amb l’única finalitat del plaer de recrear Mahler. En aquest sentit, és discutible la ubicació dels darrers compassos de la Primera Simfonia que no rendibilitza el caràcter proteic i afirmatiu, tot i l’espectacularitat afegida de l’orgue. Tampoc és coherent cantar en català una part de Wo die schönen Trompeten blasen, quan la resta dels lieder mantenien l’alemany malgrat que es pugui justificar l’elecció pel seu ganxo puntual, sobretot per al públic més neòfit.
En tercer lloc, el muntatge satisfà perquè ofereix canvis de registre expressiu, de ritme i alternança d’obres –encara que de la Vuitena Simfonia endavant no apareix cap fragment–, amb encerts humorístics i d’enginy en la correlació dels extractes. Un exemple: el pas de la Cinquena de Beethoven a la de Mahler. Altres enllaços denoten un agut coneixement musical, com és el cas de la transformació del famós Adagietto en una pseudobalada amb un baix jazzístic. O la conversió en tango –a la manera de Rafael Kubelik– de la segona secció del tercer moviment de la Primera Simfonia, del qual es van accentuar les arrels rítmiques folklòriques a la manera de world music. Aquest moviment i el primer de la Tercera Simfonia són els més ben adaptats musicalment i escènica.
I, per últim, Meravellós Mahler! és un reclam divulgatiu, una conferència-espectacle presentada per Ramon Gener. Gener connecta i cau simpàtic per l’espontaneïtat i el tarannà col·loquial amb què s’equipara a qualsevol espectador. De la mateixa manera, quan s’asseu al piano, ja sigui amb alguna cançó pop o rock, es fa seva l’audiència oferint el que se n’espera: entreteniment i seducció en historietes i arguments que presentin uns mínims. I és que, com apuntava el psicòleg Albert Merhabian en un estudi fa dècades, la potència de la comunicació verbal rau en un 58% en el gest, un 35% en l’ús de la veu i el 5% en les paraules (i un 2% d’altres). Gener cobreix bé els dos percentatges principals. D’aquí el seu èxit, que fa oblidar afirmacions arriscades com que Alma Mahler va despertar la virilitat de Gustav Mahler o que va ser una gran compositora. La virilitat de Mahler estava desperta des de temps abans del seu afer amb Anna von Mildenburg, una de les grans sopranos wagnerianes al tombant del segle. D’altra banda, els seus disset lieder conservats revelen una personalitat amb talent però anàrquica, sense una formació àmplia i sòlida, i deutora de l’estètica i els recursos de qui realment va ser el seu mestre en aquest camp, Alexander von Zemlinsky. Amant seu, per cert, fins que ella va conèixer Mahler.
En conjunt, el projecte és atractiu i merescudament aplaudit. El seu format, la base musical i la realització concentrada en una hora i escaig suposen un bon esquer cultural per a petites i mitjanes poblacions del territori català, on s’hauria de programar. Un espectacle satisfactori, sí, que, reblant aspectes vinculats a la inclusió d’elements infogràfics i a un eix narratiu més definit, assoliria un ens poètic i una dramatúrgia de més volada que el convertirien en un espectacle rodó; en una de les millors produccions pròpies d’aquest esperpèntic 2020.
