QUARTET CASALS I ALBAN GERHARDT. Vera Martínez-Mehner, violí. Abel Tomàs, violí. Jonathan Brown, viola. Arnau Tomàs, violoncel. Alban Gerhardt, violoncel. Obres de Mozart i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE JUNY DE 2019.
El Palau de la Música Catalana acollí un dels actes principals de la Diada Pau Casals, que des de l’any 2016 celebra el dia que la ciutat de Barcelona va nomenar-lo Fill Adoptiu, li va concedir la Medalla de la Ciutat i va posar el seu nom a l’avinguda situada al peu del Turó Park, el 16 de juny de 1934. Un Pau Casals que va contribuir a la internacionalització de la ciutat en termes musicals amb, entre d’altres, la creació de l’Orquestra Pau Casals, de la qual l’any vinent celebrarem el centenari de la fundació.
El Quartet Casals va ser, precisament, el protagonista del concert, amb el violoncel·lista Alban Gerhardt com a convidat especial per interpretar el Quintet en Do major, D. 956 de Franz Schubert, una de les obres predilectes del mestre. Abans d’això, però, el Quartet va realitzar una magnífica versió del Quartet en Si bemoll major, KV 458, “la Caça” de Wolfgang Amadeus Mozart.
S’ha convertit en norma que el Quartet Casals aclapari el públic amb la qualitat, cura i interès de les seves interpretacions. Tot i això, no ens pot deixar de meravellar que cada vegada sigui capaç de fer-ho d’una manera diferent, bo i ampliant el seu registre i mostrant una evolució constant del seu llenguatge. En el cas del Quartet de Mozart, el Casals va proposar una lectura basada en la diferenciació tímbrica, aquell paràmetre sonor que defineix la qualitat d’un so. Un enfocament que deixà clar des del primer moviment, en el qual va utilitzar les variacions tímbriques per modular no només la superfície del seu so, sinó també les relacions que establien les quatre veus i el caràcter que en prenia cadascuna: galant, popular, nostàlgic, tendre o robust, amb constants superposicions. I que va arribar a la transcendència al tercer moviment, en el qual, mitjançant la modulació del timbre, el Quartet va generar una sèrie de contrastos de color que proposava un posicionament de cadascuna de les veus precís i alhora dinàmic.
Amb aquests recursos, el conjunt era capaç de gestionar la relació entre les diferents veus –allò que coneixem com a textura– amb una fluïdesa, precisió i riquesa de matisos que ens portà a descobrir un univers sonor i de relacions inimaginable només uns instants abans.
Els anys de treball plegats –més de vint– permeten al Quartet Casals una interpretació del fraseig i la pulsació espontània i intuïtiva. Els quatre músics saben respirar junts, però cadascú pot fer-ho a la seva manera. Aquesta mena d’encanteri difícilment es pot mantenir afegint un membre estrany a la família, fet que es va deixar notar en la interpretació del Quintet de Schubert.
La formació va canviar el seu registre completament i ens va proposar un so molt més compacte i menys obert als jocs de color del que havia mostrat a la primera part del concert. La textura, centrada ara en la melodia acompanyada, així ho requeria i el so del conjunt es va concentrar cap al seu interior, amb un timbre menys matisat que el compactava. La pèrdua d’espontaneïtat en el fraseig va ser evident al primer moviment, en el qual Gerhardt tampoc no va trobar l’energia necessària al seu arc per empastar amb la proposta del quartet, i especialment en l’inici de l’“Adagio”, en el qual Martínez-Mehner es va mostrar menys precisa d’allò a què ens té acostumats (una otitis l’havia mantinguda minvada tota la setmana) i el trio va tenir dificultats per trobar-se còmode en el coixí harmònic que la suportava. El conjunt va agafar el pols a l’obra a partir de l’interessant diàleg entre Martínez-Mehner i Gerhardt i en la conclusió d’aquest segon moviment. L’“Scherzo” i l’“Allegretto” finals, de caràcter molt més enèrgic, van funcionar millor, amb un Gerhardt implicat en el so del conjunt, un joc dinàmic elegant i molt ben perfilat, el traçat intel·ligent i molt clar de les textures més complexes del darrer moviment i una energia desbordant que, liderada amb braç ferm per Martínez-Mehner, va desembocar en un joc de contraris ple d’humor.
Imatge destacada: © Eva Guillamet
