RECITAL JOYCE DIDONATO, mezzosoprano. Craig Terry, piano. Obres de Luna, Ravel, Rossini, Granados, Händel, Giordani, Pergolesi, Strauss, Berlin i Arlen. Liceu. 27 DE MAIG DE 2016.
Per Marc Busquets
Tal com digué la mateixa Joyce DiDonato abans del seu segon bis –un meravellós Morgen! d’Strauss–, és fàcil avui dia caure en el decaïment a causa del soroll exterior que ens contamina, però tots els que érem en aquella sala teníem la sort de tenir una cosa en comú –que estimem la música–, i només per això val la pena mantenir l’esperança, que tan bé manifesta també Strauss en aquesta peça. Aquest speech de la mezzo escau perfectament al que fou el recital: una càrrega d’energia i positivisme que només una artista tan entusiasta, carismàtica i vital com DiDonato pot transmetre.
El recital obeïa a l’estructura de calaix de sastre o “ho canto perquè m’agrada”, seguint la irreverent tradició nord-americana i que de tant en tant resulta refrescant si se sap fer bé, com és el cas. A més, de manera totalment desenfadada però adequada, enllaçà les diferents peces/cicles amb comentaris sobre aquests que resultaren molt encertats. No obstant això, DiDonato va voler donar al programa un lligam de viatge al voltant del món una mica agafat amb pinces, ja que la majoria de combinacions de peces/àries possibles ja resultarien un viatge al voltant del planeta. Així, començà amb “De España vengo” de la sarsuela El niño judío de Pablo Luna, en una picada d’ullet al lloc on cantava, rematada amb el comentari que restava a l’espera d’algun compositor que escrivís “De Catalunya vengo”, tot saltant-se així qualsevol polèmica/comentari que tot el que està relacionat amb Catalunya-Espanya ara suscita. Es tracta d’una peça que cantà amb adequació però sense la desimboltura amb què l’aborden altres artistes. En la mateixa línia abordà les Shéhérazade de Ravel, en què es creà un ambient envoltant amb una acurada il·luminació blava. Un ambient trencat per un impresentable del públic que cridà a ple pulmó i amb veu ben impostada –això sí–: “Alerta màxima: epidèmia de tos i mala educació al Liceu”, en un dels episodis més surrealistes viscuts al Teatre. Cert és que la tos és una epidèmia des de fa massa temps al Liceu, però què pretenia amb aquesta incursió tan agressiva? Un fet que ens demostra que, com en el futbol, hi ha assistents que van a l’òpera a treure les seves frustracions personals. Patètic.
La primera part es tancà amb una de les àries en què la mezzo és reina: “Bel raggio lusinghier” de Semiramide. Interpretada per DiDonato amb el seu característic gust per Rossini de manera magistral, només se la pot acusar d’un cert trencament de la nota final, a causa certament del ritme que porta aquests dies combinant la gira de recitals amb les seves funcions de Capuletti al Liceu, en un favor a la institució i als liceistes, tot fent de cover de luxe després de la cancel·lació d’Elina Garanča.
La segona part començà amb les Tonadillas en estilo antiguo de Granados, com a homenatge al compositor en el centenari de la seva mort, però on DiDonato brillà de manera especial fou en “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo de Händel, en la que fou literalment una show-stopping ària. Secundada per una il·luminació màgica que ressaltava el seu vestit de paillettes, la mezzo va fer una interpretació exquisida i sentida d’aquesta ària que va fer literalment aixecar alguns assistents de les seves butaques. Les tres peces següents, arie antiche (Caro mio ben de Giordani, Se tu m’ami de Pergolesi i l’anònima Star vicino), estaven dedicades als estudiants de cant, com ella mateixa digué, per demostrar que aquestes àries d’estudi també poden ser divertides, en un arranjament de Craig Terry divertit però que pot resultar una mica vulgar. Aquí DiDonato desplegà la seva part més jazzística, de la qual vénen ganes de sentir més, i amb una gran sintonia, això sí, amb el pianista.
Si domina Rossini a la perfecció, una de les àries en les quals ha establert càtedra és “Tanti afetti” de La donna del lago. La mezzo la sap cantar com ningú, amb una intuïció pels tempos, les pauses i la modulació de la línia de cant simplement magistral, tot donant-hi a més a més una lluminositat exquisida. Aquí s’enyorà una mica més de refinament de Terry, que interpretà la majoria de peces amb un toc d’informalitat jazzística que en algunes ocasions queia bé a la peça en concret, i en d’altres, òbviament no.
Com a primer bis oferí I love a piano d’Irving Berlin, de lletra divertidíssima, i en la qual DiDonato exhibí la seva faceta més music-hall, en la línia del disc que enregistrà en directe del seu recital al Wigmore Hall amb Tony Pappano al piano, un registre que ens ha deixat amb ganes de sentir-ne més en directe. L’esmentat Morgen! fou el segon bis, interpretat de manera sublim per la mezzo i que també ens deixà amb ganes de més. I acabà amb una “peça americana”, com digué ella mateixa, Somewhere over the rainbow de Harold Arlen, interpretada amb tanta delicadesa que certament ens transportà a la seva Kansas natal.
Uns bisos que ens deixaren amb ganes que aquesta artista optimista, vital i lluminosa torni a Barcelona, que ja és una mica la seva ciutat, perquè té residència aquí. De moment, la temporada que ve tornarà amb Il Pomo d’Oro per oferir un programa dedicat al Barroc en temps de guerra i pau. Com sempre, val la pena no perdre-s’ho.
