Mercè Voltas
Acústic
Meteorα, 2016
És freqüent musicar la poesia. Però no ho és tant poetitzar la música (i menys aquella que no pretén ser cantada). Però és això el que es proposa Mercè Voltas al poemari Acústic. I ho fa després de citar a l’epígraf Màrius Torres (que escrivia al grat d’allò que la música li deia), Ludwig Wittgenstein (filòsof musicòfil, germà d’aquell Paul per a qui Ravel va escriure el Concert per a la mà esquerra) i Pau Casals.
Voltas obre el seu recull amb Bach. I, talment el Clavecí ben temperat, disposa poemes a dreta i esquerra de les pàgines a mode de preludi i fuga. Als “preludis”, per dir-ho així, la música s’hi explicita (Bach, Pärt, Chopin, Mozart, Telemann, Barber…) fins al punt de no deixar volar excessivament les paraules. Però a les “fugues”, escrites a les pàgines imparells i en cursiva, és on corre més el lirisme, on es depassa l’anècdota i on les imatges són més interessants: “Prenc les claus i l’imprescindible”, comença un dels poemes; i n’hi ha un altre que acaba dient que “els adjectius són mesurats / i no em calen superlatius / per descriure els límits. / Quan te’m fas present / els vidres de les ulleres / ja no se m’entelen”.
Lingüista de formació i amb ànima musical, el llibre recull aquesta doble dimensió de Voltas. I, tot i no ser un llibre estrictament de música, aquest Acústic (finalista del Premi Benet Ribas de Blanes 2015) prou mereix una ressenya en una revista que sí que ho és. Josep Barcons
